Avui, us deixo el manifest que va preparar l'Enric Ramionet per la Caminada Solidària pels Refugiats que vam fer els pobles de Llagostera i Cassà de la Selva. Espero que sigui un motiu de reflexió i pensament, per seguir endavant pels drets de tota persona refugiada, que fuig d'una guerra que no ha volgut, però que ha trobat en mig de la seva vida, per les discrepàncies d'uns governants, que a ple segle XXI encara no han après ha dialogar.
OBRIU ES FRONTERES, VOLEM ACOLLIR.
Obriu les fronteres, volem acollir, aquest és el lema de la manifestació que ahir va convocar milers de persones a Barcelona, convocada per un centenar d’entitats catalanes per recordar que avui és el dia mundial del refugiat. Arreu del país, d’un temps ençà, s’alcen les veus i es multipliquen les accions en suport dels que ara busquen refugi , molta gent coratjosa i compromesa s’ha traslladat a Grècia, als camps improvisats que ara ja s’han desmantellat, per oferir els seus ànims i les seves mans com a voluntaris. Bona part de l’ànima d’aquest país ha quedat commoguda per les imatges que ens arriben, per la desesperació de tants homes i dones que busquen un lloc segur per viure i de tantes criatures i avis que no demanen a la vida altra cosa que poder seguir amb els seus, vagin on vagin.
Es denuncia l’hostilitat, la negligència, la irresponsabilitat dels representants polítics, la vulneració dels drets humans. Els de l’estat espanyol i el de tants països d’Europa. I quan es diu, s’oblida que ells no són sinó el reflex de la irresponsabilitat, la negligència i l’hostilitat de les persones a les quals representen. A Àustria es va quedar a un pas del triomf d’un partit xenòfob d’extrema dreta que utilitzava els refugiats com un espantall, la Merkel, tot i tenir, segurament, una visió més economicista que humanitària de l’arribada dels refugiats, ha hagut de frenar la seves polítiques d’acollida perquè els populisme racista se li menja el terreny.
Es per això que els actes com els d’ahir a Barcelona, o com el que va aplegar un centenar de cassanencs i llagosterencs a la Pineda Fosca són fonamentals. Ho són perquè la visió oberta, humana, solidària ha de créixer i s’ha d’imposar entre l’opinió pública i si ho fa, creixerà i s’imposarà en els governs i les polítiques que apliquen.
I ha de créixer l’esperit crític, i s’han d’entendre les causes i s’ha de mirar la realitat a la cara:
El Mediterrani s’ha convertit en un fossa comuna. Segons l’Acnur, des del 2010 han mort 12.705 persones intentant arribar a Europa. (més de 30.000 si es fa el càlcul des de l’any 2000)
El 2010, es van comptabilitzar 20 morts, el 2011: 1500, el 2014: 3500, el 2015: 3771 i durant la primera meitat d’aquest any ja n’han mort 2.814. El Mare Nostrum s’ha convertit, com denuncia aquella ong admirable, en el Mare Mortum.
Hem vist documentals estremidors, hem vist el cadàver d’un nen a una platja turca, i a una mare amb el seu fill mort a coll com si es negués a acceptar que ja no era viu, hem vist moltes imatges que se’t claven a la mirada i que ens fereixen la consciència. Aquesta és la única esperança que tenen. Ferir la consciència dels països poderosos i que emergeixi una onada de solidaritat. No només perquè s’obrin les fronteres i es rescati i es protegeixi la gent que arriba fugint d’un infern, sinó perquè les relacions internacionals, els paper de la geopolítica, les intervencions militars i polítiques dels nostres governs deixin de ser tan mesquines i cíniques com són ara.
No oblidem, però, que les nostres certeses i les nostres emocions col·lectives són fràgils i manipulables i que qui en controla els ressorts pot ocultar o situar al centre de la nostra mirada el que vol. Repetim-ho: hem d’afinar el nostre sentit crític, entendre les raons profundes i conèixer les realitats més dures per evitar que ens manipulin.
Hem de saber de les desigualtats, saber que les raons de la pobresa i la riquesa estan íntimament vinculades, saber de les guerres d’espoli, de la farsa de la guerra global contra el terror, de les intervencions en els països farcits de petroli i recursos naturals en nom d’uns interessos que diuen que són nostres però són els de molt pocs. Es va destruir Irak, Líbia, es va ocupar Afganistan per portar-hi la democràcia i no s’ha aconseguit res més que escampar-hi el terror, la destrucció i la desolació.
Hem de saber que Abu-Bakr al-Baghdadi, inspirador de l’Isis i primer auto proclamat califa d’aquesta entitat monstruosa que s’anomena Estat Islàmic, va passar 11 mesos detingut per les forces americanes a Camp Bucca després que envaïssin el seu país. I que va ser allà on es va interessar per la gihad. I saber que Polònia, per exemple, va participar en l’ocupació d’Afganistan (700 mil morts, 10 milions de desplaçats, 8 milions de refugiats) i que ara no es mostra disposada a acollir cap refugiat. Ni un.
España, quan jugava a tornar a ser imperi sota el comandament d’aquell home petit i grotesc que portava bigoti i parlava anglès amb accent mexicà, va participar en la destrucció d’Iraq. Espanya, a més, com tants països dels dits occidentals i poderosos, exporta armes a les zones de conflicte, sobretot via Aràbia Saudita.
El piadós Fernandez Diaz va dir que estaven disposats a acollir 1.300 demandants d’asil, dels 9000 que li imposava la Unió Europea. Se n’han acollit 120. I sovint, aquest individu i el seu àngel de la guarda, vincula de forma irresponsable, immigració i gihadisme. (o fins i tot immigració, gihadisme i independentisme)
Quina és la veritat? La veritat és que la meitat dels 17 milions d’habitants que tenia Síria ha hagut de deixar casa seva. 7,6 milions són desplaçats forçosos interns i quatre milions es troben refugiats als països veïns. (Jordània, el Líban, Turquia). La veritat és que el món és terriblement desigual, la veritat és que Europa encarrega (i paga) a Turquia per una banda i al Marroc per l’altra perquè impedeixin que l’èxode que en bona part s’ha desencadenat per les seves polítiques, pugui traspassar les seves fronteres. La veritat és que els nostres governs s’inhibeixen dels seus deures morals i legals.
Quan, en el futur, es contemplin aquests temps amb perspectiva, ens avergonyirem de l’actuació i de les responsabilitats dels països europeus. Quedaran les fotografies, els documentals, les pel·lícules que se’n faran, les cançons que se’ls haurà dedicat. I ningú farà seva la mirada curta i cruel que ara governa el destí dels que busquen refugi.
I és per això, per solidaritat instintiva, per raons humanitàries, per responsabilitat, per raons de justícia, per la seva i la nostra dignitat i per la dignitat d’Europa, que hem de demanat que obrin les portes i que es creïn vies segures. Per situar l’esser humà i els drets més elementals al centre de totes les polítiques. La Declaració Universal dels Drets Humans, article 13.2 i 14.1 parla del dret de desplaçar-se i del dret de refugi. La Convenció de Ginebra i el Conveni europeu de protecció dels drets humans, obliguen legalment a oferir asil a les persones perseguides per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social o opinions polítiques, i que no poden acollir-se a la protecció del seu país.
Per entendre les imatges dels nens morts a la platja, de les barques precàries que naufraguen, per tantes hores de camí, de fred, de gana, per entendre com es poden posar als sers que més estimes tant a prop de la mort, o de les màfies o de les pitjors pulsions dels sers humans, s’ha de mirar la destrucció i el horror del que fugen.
Ho podem dir en xifres, amb arguments racionals o amb poemes com el que, fa uns quants anys, Pere Quart va escriure evocant un altre èxode tràgic d’un poble que fugia de la guerra, de la repressió i de les bombes i que també buscava refugi. Aquells que travessaven els Pirineus amb mitja vida condormida; i amb l’altre meitat que els acompanyava per no quedar-se sense vida. Els que procuraven no morir sinó viure d’enyorança i notaven l’esperança desfeta i una recança infinita per aquella pàtria tant petita que la somiaven completa.
Es per un simple, instintiu i honest sentit humanitari, per les obligacions d’una legalitat internacional que procura mantenir una mínima llum de civilització sobre la terra, per evitar que l’odi s’escampi i es propagui pel futur i perquè ja hauríem d’haver après totes les lliçons de la historia, que hem de demanar que es concedeixi asil a qui ho necessita, que no es bloquegin les iniciatives d’acollida, que es revoqui el pacte immoral entre la UE i Turquia, que es facilitin vies legals i segures als que fugen de la fam, la destrucció i la guerra i que s’obrin les nostres fronteres perquè nosaltres si que estem disposats a acollir.
Enric Ramionet. 19.6.2016.
