"Destroying rainforest for economic gain is like burning a Renaissance painting to cook a meal."
Edward O. Wilson.

dilluns, 31 de gener del 2011

Quant CO2 s’allibera per poder menjar un plàtan?

Font: www.monverd.org


El plàtan que ens mengem després de dinar o per berenar ha viatjat molt i ha passat per diverses mans. Ens podem imaginar breument el seu cicle vida: el plàtan pot haver crescut a les Canàries, un pagès l’ha hagut de tallar, l’han netejat, empaquetat. Un cop empaquetat, ha viatjat i ha arribat per exemple al Mercabarna i algú l’ha comprat per ser venut posteriorment al super de la cantonada o la botiga de fruita del poble. Finalment l’hem comprat i ha arribat a casa per exemple en el cotxe on portem la compra de la setmana. Totes aquestes passes, el cultiu i la recollida del plàtan, el seu empaquetat, el seu transport, etc , han suposat un alliberament de CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle. Aquesta quantitat és el que s’anomena petjada de carboni.


La gent de GE ha desenvolupat l’aplicació “How much CO2 is created by…” amb uns magnífics gràfics interactius que t’indiquen la producció de CO2 de diversos productes, serveis, persones, etc, fins un total de 200 elements.





Aquesta eina ens serveix per veure per exemple que amb una trucada d’un minut amb el nostre mòbil, s’han alliberat 57 g de CO2. O que al llarg d’un any, un estudiant ha contribuït a alliberar 8 tones de CO2. Els càlculs de CO2 es fan en funció del CO2 alliberat de forma directa o indirecta al llarg del cicle de vida d’un producte o servei.


Val la pena perdre un minuts per observar la producció de CO2 de coses con una boda, un viatge en avió o una poma..

LES ORQUÍDIES



Les orquídies són preuades per tothom, per uns per la seva bellesa i per a altres per la seva complexitat. Tants per els amants de les plantes com els poc interessats, l’orquídia és una flor especial o potser exòtica que cal regalar en moments especials i això la fa encara més valuosa.

De la meva visita a la Fira IPM 2011, unes fotos de la millor flor i planta de la secció dedicada a la flor, l’orquídia. Ja sabeu que ha estat admirada al llarg de molts segles i en moltes cultures.



Actualment, les orquídies són el grup de plantes més diversificat darrera de les compostes, hi ha aprop de 100.000 espècies, d’aquestes 30.000 són naturals i 70.000 són híbrids creats artificialment per l’home. Les espècies naturals estan majoritàriament catalogades com amenaçades d’extinció en diferents graus.


També és creu que poden tenir 76 milions d’antiguitat, però el més segur és que tenen 20 milions d’anys i són considerades com molt evolucionades i per tant més diversificades en formes i adaptacions. Normalment viuen sobre altre vegetal com a suport però no el parasiten (epífites), també hi ha que viuen al terra o a les roques. Les seves flors poden ésser petites o grans, de colors variats del groc al lila, passant per el blanc i rosat.

Les orquídies naturals són més fàcil de trobar en climes tropicals, però ni hi ha repartides per tots els habitats: deserts, clima mediterrani, a muntanyes com el Pirineu, els Alps o l’Himàlaia.

Les orquídies hibrides estan adaptades a les condicions interiors d’un habitatge. Si us en regalen o adquiriu una, els consells, serien, un lloc càlid, amb molta llum, aigua no massa i destil.lada, i un cop al mes una mica de fertilitzant. També seria aconsellable, trasplantar-la a un test més gran, i amb la terra expressa. Si es troben a gust, acostumen a florir 2 o 3 vegades a l´any. Quan les flors es fan malbé, pasades unes setmanes, s´ha de podar la vara floral per damunt del 3r o 4t nus. Del tall ens tornarà a sortir una altra vara al cap de poques setmanes. Si no apareix caldra tallar-la a la base i esperar que torni a sortir una de nova.

S´utilitzen molt en jardineria, especialment en floristeries com a element per a fer rams de flors, o per regalar com a planta d’interior. Els generes més coneguts són els phalaenopsis no aguanta temperatures fredes cal que visqui a l’interior i els cibidium que poden aguantar temperatures fredes i poden viure a l’exterior.

Hi ha d´altres gèneres més minoritaris, els quals, però, també podem trobar a la venda als comerços especialitzats: CATTLEYA, DENDROBIUM, ONCIDIUM, VANDA, CAMBRIA, LUDISIA, MILTONIA, PAPHIOPEDILUM i ZYGOPETALUM.

dissabte, 29 de gener del 2011

COMPRAR, LLENÇAR, COMPRAR. 3

Per els que esteu interessats en la obsolecència programada, i que voleu veure el documental de COMPRAR, LLENÇAR, COMPRAR de la directora Cosima Danoritzer. He rebut un correu electrònic que ens informa de l'emissió del documental en català de 75 min. A Barcelona, el dia 1 de febrer a les 7,30 de la tarda al Ateneu Rebel de Poble Sec, c/Font Honrada 32 - 34.
Intervindran la Cosima Dannoritzer i l'Esther Vivas hi haura un coloqui al acabar.

Feu correr la veu, és important que els consumidors prenguem consciencia del que significa comprar, el que realment necessitem, si val la pena reparar i comprar objectes que durin de més qualitat, cal seguir totes les modes, cal que una maquina que ens ha de ser un util, es converteixi en un objecte de caducitat tan curta. A vegades no tenim ni temps de coneixer les seves funcionalitats que ja esta obsolet.
Cal pensar per comprar o no?. Que en penseu?.

Jo, en un viatge a Colònia (Alemanya) m'he comprat una bombeta de LED que només gasta 5 watts, però que fa llum com de 25 watts. Però que si tot va bé durarà 25 anys. Estaré totalment jubilada al 2036. Espero que no es quedi obsoleta en poc temps. Ara ja tinc totes les llums de baix consum. I ara quan es vagin fonen les canviaré per aquestes de led que duraran 25 anys.

Espero que pogueu assistir i si no passeu la informació del acte a qui li pugui interessar.

dimecres, 26 de gener del 2011

ELS NÚVOLS


Els núvols són fantàstics, tan importants en el cicle del aigua i tan meravellosos que semblen fets per somniar, però sense ells estem perduts, el seu valor en el paisatge és efímer, però relaxant, juguen amb el cel i el vent que els porta d’aquí cap allà.


Tant sols unes petites gotes de aigua invisibles als nostres ulls, en formació donen lloc a formes inimaginables.

Aquí us deixo algunes fotos que he fet des de el cel. 







I també aquest poema que he trobat per internet, de Pilar Canalis que se’n diu ‘Núvols de Cotó’












NÚVOLS DE COTÓ
pessics de cotó semblen
els núvols, nuvolosos i nuvolets
que corren pel cel
empaitant-se i jugant a cuit amagar
Albirant des d’allà
als infants, que mirant-los passar
els hi imaginen formes,
en el seu jugar:
Ara, un gos de pel
ara, una flor de tija llarga i prima
mes enllà, un ninot de neu grassonet, amb nas de pastanaga
i n'hi ha dos que es fan un petó dolç
i aquell..........., pot ser una altra flor
o que se jo.......
i l'altre..........., un gran pal, amb sucre de cotó.
Escolteu, escolteu,........i aquell que de nit i de dia,
ens mira amb el seu somriure,
ens convida a l'oblit del cada dia,
perdent-nos agafats de la seva mà?.

Dins del gran camp blau i eteri
que es veu des de l'avió
omplim-nos de somnis bells i suaus

Com de Cotó.

De Pilar Canalis

dilluns, 24 de gener del 2011

LA BASSA GLAÇADA

Aquest matí a les 9:00 la bassa presentava una capa uniforme de gel que la cobria totalment, realment les temperatures han estat molt fredes i sota zero.

Com veieu la cadira si aguantava perfectament, no acostuma a passar sovint, però aquesta setmana ja és el tercer dia que la bassa es congela.
Pittosporum tobira

Eleagnus ebbingei

Herba naturalitzada

També les fulles de pittosporum, eleagnus i l'herba presentaven una mica de blancor de la gelada però la majoria de plantes no presentaven glaç a les fulles per la secada de la tramuntana.

diumenge, 23 de gener del 2011

Bosc brut, bosc net

Avui us deixo la carta d'un lector al diari digital dBalers.cat. l'ha he vist referenciada en el bloc Amics arbres, que la titulen, 'Boscos naturals, boscos humanizats'. Espero que us agradi.


Font: Diari de Balears. Cartes del lector.
Autor: Pere Llofriu


És una percepció impressionista pagesa, vés per on, i fins aquí fantàstic. El problema és que els pagesos se'n van, però els tòpics queden, i un cop deslligats del referents que els estalonaven s'inflen i volen, i com que la memòria aviat fa cadufos, ja no sabem per què.

A l'era preturística un bosc "net" era un bosc eixermat, això és entre aclarit i arrasat (en cas de dubte les cabres peguen l'estocada). Tot això, però, no era per fer cap favor al bosc, ben al contrari, era la conseqüència d'un tipus de vida extingit. Per contraposició el bosc "brut" seria un bosc que ha pogut escapar del reglament, o sigui, del càstig humà. Així doncs, cada planta va a la seva, sense el nostre permís. En conseqüència, vés per on, s'autoregenera el bosc natural. Fins i tot les plàntules d'alzina queden protegides per aquesta "brutor". D'altra banda, quantificant biodiversitat i biomassa resulta que és precisament en el "bosc brut" on hi ha vida i regeneració mentre, comparativament, el "bosc net" és la mort amb pebres.

I és que, ben mirat, o repassant la ciència, comprovarem que un bosc no ens ha de menester per a res, ben especialment per autoregenerar-se. Cal recordar que un bosc no és una sèrie de fileres d'arbres que hem posat per donar-los una pallissa quan estam nerviosos. No: un bosc és un ecosistema complet on hi ha arbres, mates, matetes, matetones, matoions, bacteris que descomponen fusta entre tota la gamma d'éssers vius. Tot això no ens ha de menester per a res. Tranquils. El bosc s'ho feia tot solet milions d'anys abans d'aparèixer nosaltres.
Pel Rafal de Planícia, i a moltes altres finques de la Serra, hi ha solades de brancam sec en terra de fa anys, de vegades de podes sobreres. Aleshores cal concloure que hi ha, com a mínim, dues escoles de neopagesos: els que troben que el Govern ha de tudar els recursos eixermant el bosc, i els que, si cadascú ha d'eixermar les seves quarterades, no passa res si els pins morts es podreixen in situ. Ja seria massa que fossin els mateixos. 

En qualsevol cas, per necessitat imperativa d'explicar-ho telegràficament, netejar un bosc és un doiarro. No pot resistir cap anàlisi ecològica, ni econòmica, ni semàntica.

I els incendis (trobava que vos torbàveu a demanar-ho)? Doncs n'haurem de parlar en una altra ocasió. De moment, pensem un poquet: qui prodest (qui se'n beneficia), i quants n'hi ha a la presó per calar foc.
Ah! I si el bosc és del senyor marquès? (Ara sí que...) Doncs si el bosc és del senyor marquès, feis comptes, amics lectors, que no he dit res.
PERE LLOFRIU. Ciutat

dimecres, 19 de gener del 2011

2010: obsolescència imminent i programada

Font: www.sostenible.cat
Autora: Eva van den Berg

A la caserna de bombers de Livermore, a Califòrnia, hi ha la bombeta operativa més antiga del món: fa llum des de 1901 i funciona a la perfecció. Cent nou anys il.luminant vint-i-quatre hores al dia. I és que aquesta bombeta, fabricada el 1890 per la Shelby Electric Company d'Ohio, és d'abans que uns quants il.luminats arribessin a la conclusió que un producte que no es fa malbé és un desastre per als negocis.

La bombeta va ser la primera víctima d'un complot d'allò més reeixit. A principis dels anys 20, en una reunió secreta celebrada a Ginebra, un grup d'alts directius de les fàbriques de bombetes més importants del moment va decidir constituir un càrtel per instaurar de forma obligada l'obsolescència programada de la seva mercaderia estrella, una data de caducitat prefixada per assegurar les vendes sine die. Després de la bombeta, aquesta idea perversa que ha esdevingut la matriu de la societat de consum actual, es va estendre arreu i des de fa molts anys l'obsolescència programada és induïda per enginyers i dissenyadors de forma expressa a la majoria de productes comercials.

Això és el que explica l'excel.lent documental que no fa gaire va emetre el Canal 33, dins el programa Sense Ficció (i que podeu veure a TV3 a la carta), titulat "Comprar, llençar, comprar: història secreta de l'obsolescència programada". Un reportatge en què apareix entrevistat Serge Latouche, el "pare" del concepte de decreixement econòmic, que fa molt poc va estar a Barcelona per parlar-nos del que segons ell (i molts d'altres) podríem fer per evitar el col.lapse que estem provocant amb el nostre consumisme exacerbat i el malbaratament de recursos. Una proposta encertadíssima, i més en aquests dies de fúria consumista que segurament es mantindran en el seu punt àlgid fins el dia de Reis.

Però per sort no totes les dates de caducitats són induïdes artificialment per tal d'afavorir les borses. La durada dels anys, per exemple, segueix responent -al menys per ara- a dinàmiques més naturals, com la que marca el temps que triga la Terra a donar una volta sencera al voltant del Sol. Aquests dies, entre milers de llums de vida limitada, veiem entre pampallugues com s'acosta la fi d'aquest any 2010, fruit d'una imminent obsolescència planificada des de les altes esferes del sistema solar.

Per la majoria, serà l'esperança de començar una nova etapa amb ànims renovats, un cop recuperats de la campanya de felicitat obligada i d'amor universal a la que ens sotmetem cada Nadal, i superades les sessions de delicatessen, robes cares i regals a dojo, molts dels quals, l'any que ve, o a molt estirar l'altre, ja ni tan sols recordarem.

Un cop sobreposats, el 99,9% de nosaltres, per no haver guanyat cap dels premis importants de la loteria de Nadal, encara somniarem uns dies més que ens toqui un bon pessic a la del "Niño". Però a partir del dia 7 de gener, potser reflexionarem i ens adonarem d'una vegada que, assegurada la salut, les necessitats bàsiques i la subsistència que cada dia més gent té amenaçada, la prosperitat dels individus no depèn de la "grossa". La nostra felicitat, diuen estudis científics contrastats, és més aviat proporcional a la nostra aportació i vinculació amb la comunitat, i a la qualitat de les relacions interpersonals establertes, algunes de les quals s'han posat aquests dies més a prova que mai. Pot ser que també les relacions, cada cop més, pateixen d'obsolescència programada?

Tot plegat, hi ha coses que passen cada Nadal que em costen una mica d'entendre, encara que, ep, no em queixo, també trobo que són uns dies antropològicament interessants. Però acabo, que si els tres mags interpreten que no gaudeixo d'aquestes festes, em temo que només em portaran carbó. Ara que, com que n'hi ha tant per col.locar i no hi ha manera que caduqui, encara potser serà una bona cosa. Bon Any i "joie de vivre"!

Podeu veure la bombeta centenària a: www.centennialbulb.org

dimarts, 18 de gener del 2011

Comprar, llençar, comprar, 2.

A continuació us deixo l'entrevista a Cosima Dannoritzer, directora del documental 'Comprar, Llençar, Comprar' que es va emetre a TV3 i que va estar disponible a vídeos a la carta durant dos setmanes, la Cosima m'ho va fer saber en un e-mail. Desprès ens va fer saber que el passarien a TV2 en castellà i subtitulada el dia 9 de gener. Actualment l'enllaç a TV3 esta desconnectat però us deixo un enllaç a youtube de TVE2 per si voleu encara veure'l.  http://www.youtube.com/watch?v=QosF0b0i2f0

dissabte, 15 de gener del 2011

Carta del cap indi Noah Sealth, 1854:

Noah Seath



L'any 1854 el cap indi Noah Sealth respongué d'una forma molt especial a la proposta del president Franklin Pierceper a crear una reserva india i acabar amb els enfrentaments entre indis i blancs. Suposava la despulla de les terres indies.
L'any 1855 es va firmar el tratat de Point Elliot, amb el qual es consumava la despulla de les terres als natius indis.Noah Sealth, amb la seva resposta al president, creà el primer manifest en defensa del medi ambient i la natura.El cap indi va morir el 7 de juny de 1866 a l'edat de 80 anys.La seva memòria ha quedat en el temps i les seves paraules continuen vigents.

Carta del cap indi Noah Sealth, 1854:

El Gran Cap de Washington ens envià un missatge dient que desitjava comprar la nostra terra.
El Gran Cap també ens envià paraules d’amistat i de bona voluntat. Això és un gest amistós per part seva, ja que sabem que ell no necessita la nostra amistat.

Però considerarem la seva oferta, perquè sabem que, si no la hi venem, potser vindrà l’home blanc amb les seves armes i s’apoderarà de la nostra terra.

Qui pot comprar o vendre el cel o l’escalfor de la terra?
No ens ho sabem imaginar, si nosaltres no som amos de la frescor de l’aire, ni de la lluïssor de l’aigua, com podria comprar-nos-la ell?
Mirarem de prendre una decisió.
Segons el que digui el Gran Cabdill Sealth, el Gran Cap de Washington pot deixar-ho córrer, de la mateixa manera que el nostre germà blanc, en el transcurs de les estacions, pot deixar-ho córrer. Les meves paraules són com les estrelles, mai no s’extingeixen.

Cada part d’aquesta terra és sagrada per al meu poble, cada agulla brillant dels avets,cada platja de sorra, cada boira en el bosc fosc, cada clariana del bosc, cada insecte brunzinaire, és sagrat per al pensar i el sentir del meu poble.
La saba que puja pels arbres duu el record del Pell-Roja.
Els morts dels blancs obliden la terra on van néixer quan desapareixen per anar a vagar per les estrelles.
Els nostres morts mai no obliden aquesta meravellosa Terra ja que és la mare del Pell-Roja.
Nosaltres som una part de la Terra i ella és una part de nosaltres.
Les flors oloroses són les nostres germanes, el cérvol, el cavall, la gran àguila, són els nostres germans.
Les altures rocalloses, les praderies suaus, el cos ardorós del poltre i de l’home pertanyen tots a la mateixa família.
Per això, quan el Gran Cap de Washington ens va fer saber que volia comprar la nostra terra,
exigia massa de nosaltres.
El Gran Cap ens comunicava que volia donar-nos un lloc on poguéssim viure còmodament.
Ell seria el nostre pare, i nosaltres seríem els seus fills.
Però, serà possible, això, alguna vegada?
Déu estima el vostre poble, i ha abandonat els seus fills rojos.
Ell ha enviat màquines per ajudar l’home blanc en el seu treball i construeix per a ell grans pobles.
Ell fa que la vostra gent sigui cada cop més poderosa, dia rere dia.
Aviat envaireu la terra, com rius que es desborden des de gorges muntanyenques
a causa d’una pluja inesperada.
El meu poble és com un corrent desbordat, però sense retorn.
No, nosaltres som de races diferents.
Els nostres fills no juguen plegats, i els nostres ancians no conten les mateixes histories.
Déu us és favorable, i nosaltres som com orfes.
Meditarem sobre la vostra oferta de comprar-nos la terra.
No serà fàcil, perquè aquesta terra és sagrada per a nosaltres.

Ens sentim alegres en aquest bosc.
No sé per que, però la nostra manera de viure és diferent de la vostra.
L’aigua cristal·lina que brilla en rierols i rius no és tan sols aigua, sinó la sang deis nostres avantpassats.
Si us venem la nostra terra, heu de saber que és sagrada, i que els vostres fills aprenguin que és sagrada i que tots els reflexos passatgers de les aigües clares són els fets i les tradicions que refereix el meu poble.
El murmuri de l’aigua és la veu dels meus avantpassats.Els rius són germans nostres, ells ens apaguen la set.
Els rius porten les nostres canoes i alimenten els nostres fills.
Si venem la nostra terra, heu de recordar i ensenyar als vostres fills que els rius són germans nostres
- i vostres-, i que des d’ara haureu de donar els vostres béns als rius, com també a altres germans vostres.
El pell-roja sempre s’ha apartat de l’exigent home blanc, igual com la boira del matí cedeix,
en les muntanyes, davant el sol naixent.
Però les cendres dels nostres avantpassats, llurs tombes, són terra santa, i per això aquests turons, aquests arbres, aquesta part de la Terra, ens són sagrats.

Sabem que l’home blanc no entén la nostra manera de pensar.
Per a ell, una part de la Terra és igual que qualsevol altra, ja que ell és un estrany que arriba de nit i s’empara d’allò que necessita de la Terra.
La Terra no és la seva germana, sinó la seva enemiga, i quan l’ha conquerida, torna a cavalcar.
Abandona la tomba dels seus avantpassats, i tant Ii és.
Roba la terra dels seus fills, i res no li importa.
Oblida les tombes dels seus pares i els drets de naixença dels seus fills.
Tracta la seva mare, la Terra, i el seu germà, el Cel, com si fossin coses que es poden comprar i arrabassar, i que es poden vendre, com ovelles o perles brillants.
Famolenc, s’empassarà la terra i no deixarà res, tan sols un desert.
No ho sé, però la nostra forma de ser és diferent de la vostra.
La vista de les vostres ciutats fa mal als ulls del pell-roja.
Potser perquè el pell-roja és un salvatge i no ho entén.
No hi ha cap mena de silenci en les ciutats dels blancs, no hi ha cap lloc on es pugui sentir créixer les fulles a la primavera i el brunzit dels insectes.
Però tal vegada això és perquè tan sols sóc un salvatge i no entenc res.
La xerrameca només ens fa mal a les orelles.
Què és la vida, si no es pot sentir el cant solitari del síboc o el raucar de les granotes quan es fa de nit en el llac?
Jo sóc un pell-roja i no ho entenc.
L’indi pot sentir la suau remor del vent que bufa sobre la superfície del llac, i l’alè del vent net per la pluja matinal o carregat de la fragància dels pins.
L’aire té un gran valor per al pell-roja, ja que totes les coses participen del mateix alè: l’anima, l’arbre, l’home, tots participen del mateix alè.
L’home blanc sembla no parar esment en l’aire que respira, a semblança d’un home que és mort des de fa dies i no sent la fetor.
Però, si us venem la nostra terra, no oblideu que per a nosaltres l’aire té un gran valor, que l’aire comparteix el seu esperit amb tota vida.
El vent va donar als nostres pares el seu primer alè i rep el seu darrer sospir.
I el vent també insuflarà la vida als vostres fills.
Si us venem la nostra terra, hauríeu de tenir-ne cura com d’un tresor, com un lloc on també l’home blanc sàpiga que el vent bufa suaument sobre les flors de la praderia.
Jo sóc un salvatge, i és així com entenc les coses.
He vist mil bisons putrefactes, abandonats per l’home blanc.
Els van matar des d’un comboi que passava.
Jo sóc un salvatge i no puc comprendre com el cavall de ferro que treu fum és més poderós que el bisó, al qual només matem per tal de conservar la vida.

Que és l’home sense animals?
Si tots els animals desapareguessin, l’home també moriria per la gran solitud del seu esperit.
Allo que esdevé als animals, després també esdevé als homes.
Totes les coses estan estretament unides.
Allò que esdevé a la Terra, també esdevé als fills de la Terra.
Heu d’ensenyar als vostres fills que el sòl que tenen sota els peus conté les cendres dels nostres avantpassats.
Per tal que respectin la Terra, expliqueu-los que la Terra conté les ànimes dels nostres avantpassats.
Ensenyeu als vostres fills allò que nosaltres ensenyem als nostres: que la Terra és la nostra mare.
Allò que esdevé a la Terra, esdevé, també, als fills de la Terra.
Quan els homes escopeixen a la Terra s’escopeixen a ells mateixos.
Nosaltres sabem que la Terra no pertany als homes, sinó que l’home pertany a la Terra.
Això ho sabem molt bé.
Totes les coses estan unides entre elles, com la sang que uneix una mateixa família.
Tot està unit.
Allò que esdevé a la Terra, esdevé, també, als fills de la Terra.
L’home no va crear el teixit de la vida, tan sols n’és un fil.
Allò que feu a aquest teixit, us ho feu a vosaltres mateixos.
No, el dia i la nit no poden viure plegats.
Els nostres morts continuen vivint en els dolços rius de la terra i retornen amb el pas suau de la primavera,
i la seva ànima va amb el vent, que bufa arrissant la superfície del llac.

Considerarem la possibilitat que l’home blanc ens compri la terra.
Però el meu poble pregunta: què és el que vol l’home blanc?
Com es pot comprar el cel, o l’escalfor de la terra, o la velocitat de l’antílop?
Com us podem vendre aquestes coses, i com podreu comprar-les?
És que, per ventura, podeu fer el que vulgueu amb la Terra, tan sols perquè un pell-roja signi un tros de paper i el doni a l’home blanc?
Si nosaltres no posseïm la frescor de l’aire, ni la lluïssor de l’aigua com ens ho podreu comprar?
És que, per ventura, podeu comprar els bisons, quan ja n’heu mort el darrer?

Considerarem la vostra oferta.
Sabem que si no us la venem vindrà l’home blanc i s’empararà de la nostra terra.
Però nosaltres som uns salvatges.
L’home blanc, que va a l’encalç del poder, ja es creu que és Déu, a qui pertany la Terra.
Com pot un home apoderar-se de la seva mare?
Considerarem la vostra oferta de comprar la nostra terra.
El dia i la nit no poden viure plegats.
Considerarem la vostra oferta d’anar a una reserva.
Volem viure a part i en pau. Tant ens fa on passarem la resta dels nostres dies.
Els nostres fills veuran els seus pares submisos i vençuts.
Els nostres guerrers estaran avergonvits.
Després de la derrota passaran els dies en la folgança i s’enverinaran el cos amb menjars dolços i begudes fortes.
Tant ens fa on passarem la resta dels nostres dies.
Ja no en queden gaires.
Tan sols unes quantes hores un parell d’hiverns, i no quedarà cap fill de la gran nissaga que en altres temps va viure en aquesta terra i que ara, en petits grups, viu dispersa pel bosc i gemega sobre les tombes del seu poble, que en altre temps fou tan poderós i ple d’esperança com el vostre.
Però, per que ens haurem d’afligir per la desaparició d’un poble?
Els pobles estan formats per homes. És així.
Els homes apareixen i desapareixen com les ones del mar.
Ni tan sols l’home blanc, el Déu del qual camina al seu costat i parla amb ell com l’amic a l’amic,
pot alliberar-se del destí comú. Potser serem germans.
Esperem veure-ho.
Tan sols sabem una cosa —que potser algun dia l’home blanc també descobrirà—,
i és que el nostre Déu és el mateix que el seu.
Vosaltres potser us penseu que el posseïu —igual com intenteu posseir la nostra terra—, però no podeu.
Es el Déu de tots els homes, tant dels pells-roges com dels blancs.
Ell estima molt aquesta Terra, i el qui atempta contra ella menysprea el seu Creador.
També els blancs desapareixeran, i potser abans que altres estirps.
Continueu contaminant el vostre llit, i una nit morireu en la vostra pròpia caiguda.
Però, en desaparèixer, brillareu amb el foc del Déu poderós,
que us va dur a aquesta terra i us va destinar a dominar el pell-roja en aquesta terra.
Aquest destí és per a nosaltres un enigma.
Quan tots els bisons hagin mort, els cavalls salvatges hagin estat domesticats
i el racó més secret del bosc estigui envaït pel soroll de molts homes,
i la visió dels turons estigui embrutada per fils parlants,
quan desaparegui el bosc espès i l’àguila se n’hagi anat.
Això significarà dir adéu al poltre veloç i a la cacera.
El final de la vida —i el començament de la supervivència.
Déu us concedí el domini sobre els animals, els boscos i els pells-roges per un determinat motiu.
I aquest motiu és un enigma per a nosaltres.
Tal vegada ho podríem comprendre si sabéssim què és el que somia l’home blanc,
quins ideals ofereix als fills en les llargues nits d’hivern,
i quines visions li bullen a la imaginació i guien els seus passes per al dia de demà.
Però nosaltres som salvatges, i els somnis de l’home blanc ens estan amagats,
i perquè ens ho estan, seguirem el nostre propi camí.
Puix, abans de tot, nosaltres estimem el dret de cada ésser humà a viure tal com desitja,
encara que sigui d’una manera molt diferent de la dels seus germans.
No és gaire el que ens uneix.

Considerarem la vostra oferta.
Si acceptem, serà tan sols per assegurar-nos la reserva que ens heu promès.
Potser allà podrem acabar els pocs dies que ens queden vivint a la vostra manera.
Quan l’últim pell-roja d’aquesta terra desaparegui i el seu record sigui solament l’ombra d’un núvol que travessa la planúria, encara serà viu l’esperit dels meus avantpassats en aquestes ribes i aquests boscos.
Puix ells estimaven aquesta terra com el nadó estima el batec del cor de la seva mare.
Si us arribem a vendre la nostra terra, estimeu-la, com nosaltres l’hem estimada.
Tingueu cura d’ella, com nosaltres n’hem tingut, i conserveu el record d’aquesta terra tal com us la lliuràrem.
I amb totes les vostres forces, el vostre esperit i el vostre cor, conserveu-la per als vostres fills, i estimeu-la, tal com Déu ens estima a tots. Hi ha una cosa que sabem: que Déu és el mateix Déu.
Aquesta Terra és sagrada per a Ell.
Ni tan sols l’home blanc es pot deslliurar del destí comú.
Potser som germans. Esperem veure-ho.
Noah Sealth 1786 - 1866

dimecres, 12 de gener del 2011

ANY INTERNACIONAL DEL BOSCOS - 2011

logos


L’Assemblea General de les Nacions Unides ha declarat el 2011 com l’Any Internacional dels Boscos per afavorir i aconseguir un desenvolupament i ús sostenible que permetin la conservació de tot tipus de boscos al planeta Terra.
















A les següents web i trobareu tota l’ informació que es vagi produint durant l’any.
Els boscos són molt importants per diferents raons, la principal per la diversitat biológica de plantes i fauna que hi viuen i tenen el seu hàbitat. Els boscos acostumen a tenir una alta quantitat d’arbres i ajuden a modular els fluxos hidrològics, conserven el sol de l’erosió i el que és més important fixen el CO2, atrapant-lo i per tant mitiguen el canvi climàtic. Més a més, per el procés de la fotosíntesi capten el CO2 i produeixin oxigen que ens es tant necessari per viure. El Banc Mundial calcula que la desforestació del planeta representa el 20% de les emissions de CO2 i altres gasos contaminants. També sabem que dos terços de totes les especies que viuen al planeta es troben i la seva destrucció, especialment el boscos tropicals produeixen la pèrdua de 100 especies per dia.
 Els boscos constitueixen els espais més importants de la biosfera terrestre i per això cal protegir-los. La FAO estima que cada any es perden més de 130.000 km² de boscos a causa de la desforestació, una extensió similar a la de quatre vegades Catalunya. La conversió a terres agrícoles, la recollida insostenible de fusta, les pràctiques de la gestió inadequada de la terra, i la creació dels assentaments humans són les raons més comuns per a la pèrdua de zones boscoses.
El 2006 a la resolució http://www.un.org/en/events/iyof2011/resolution.shtml l’assemblea general va decidir dedicar el 2011 a ser l’Any Internacional dels Boscos. I va encarregar a la Secretaria General de reportar a l’Assemblea General i preparar l’any.
Del 24 de gener al 4 de febrer en la novena sessió del Fòrum del Boscos de les Nacions Unides s’inaugurarà l’Any Internacional dels Boscos. Moltes són les conferencies i actes que es duran a terme aquest any.
Us convido a tothom a participar en plantacions d’arbres, en jornades de neteja del bosc de deixalles, en recomptes de biodiversitat, en protegir, conservar i no tallar arbres. 

dilluns, 10 de gener del 2011

OBITUARI

Amics i amigues del bloc, aquests darrers dies el meu bloc no ha estat gaire actiu encara que molts temes estan al tinter per formar-ne part en forma d’apunts, però malauradament el meu pare ens ha deixat, va patir un hematoma crònic cerebral seguit de dos  hematomes aguts. No els ha pogut superar i el dia 8 de gener desprès de 12 dies ingressat al hospital va morir. Han sigut dies molts durs i feixucs i no podia escriure gaire perquè els records m’han envoltat, avui només un homenatge a un home bo, el meu pare en Santiago Puértolas Queralt.

Jo em quedo amb tres dels seus missatges:  

  •       La força del diàleg per anar endavant.
  •        El coratge de la paciència, perquè tot arriba.
  •        I l’amor per la diferencia. Ja sabeu allò de tants caps, tants barrets.
M’agradaria que m’ajudeu a estendre’ls perquè la vida és una gran experiència que cal viure cada dia amb el bo i el no tan bo.
Per a mi ha sigut un gran pare, hi tinc la sort i  és un honor retre’l hi aquest comiat. 

dijous, 6 de gener del 2011

REUSEU O RECICLEU L’ ARBRE DE NADAL.


S’apropen els Reis d ‘Orient i els arbres de Nadal arriben al seu final, segurament molts de vosaltres en teniu un a l’entrada o a la sala, tant si celebreu el Pare Noel com els Reis.
El teniu guarnit i la seva olor característica omple l’estanca. O potser ja fa uns anys vareu decidir comprar un d’artificial, i us acompanya cada any el mateix. Segurament veu pensar que no seria tant dolent tallar un arbre per decorar i potser teniu raó, però penseu que els arbres de Nadal es fan créixer a vivers especialitzats i mentre creixen absorbeixen CO2, produeixen oxigen per a tots nosaltres i permeten mantenir zones arbrades. Un cop acaben les festes es poden convertir en matèria orgànica que retornarà al medi ambient, ajudant al sol a nodrir-se, regenerar-lo i evitant l’erosió.
Si teniu un arbre de Nadal potser l’heu adquirit amb arrels i penseu en plantar-ho al jardí, que és el que he fet jo, ja se que potser amb el canvi climàtic no viurà gaires anys, perquè la climatologia més seca no l’ajudarà, però com he comprat un Abies masjoanis s’adaptarà molt millor que altres varietats aquesta espècie, te el seu origen als Països Catalans, és una espècie hibrida autòctona que va aparèixer per el creuament natural del Abies nordmanniana i Abies pinsapo, al viver de Masjoan, a Espinelves (Girona). El van trobar, el van identificar i el van batejar, ara tenim una espècie més que cal conservar per mantenir la biodiversitat.
Si teniu un arbre artificial que pot fer-se servir varis anys us puc dir que encara que no comparteixo l’idea, ja que per produir-lo cal una industria que consumeix petroli i produeix CO2. Almenys tindrà varis usos, ara si el compreu d’aquells tant senzills que cal tirar-lo cada any, no contribuïm a millorar el medi ambient si no a empobrir-lo, cada any se’n consumeixen milers que acaben als abocadors.
Segurament us han regalat o heu comprat una Nadala o Ponsettia (Euphorbia pulcherrima), aquesta planta de fulles vermelles als extrems de les seves branques cada any és més popular i fan que alegrin sense gaire guarniment, les noves varietats de color crema i rosades, ens permeten noves idees per la decoració nadalenca.
Altres plantes que són típiques de Nadal i que estan protegides són: el grèvol, el vesc i la molsa. Si en voleu?. Adquiriu-les a centres oficials, on les han recollit amb els permisos adients, així no afavorireu el comerç il·legal d’espècies vegetals i la destrucció dels ecosistemes, on es troben naturalment. El més important al bosc i la natura és observar. Ja sabeu allò de ‘mirar i no tocar’. Observant s’aprèn més que agafant coses que desprès haurem de llençar. Passeu uns Bons Reis i que es noti que us heu portat bé.
Espero que rebeu molt regals i molt d’amor, i que el carbó només sigui de sucre.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...