Font: http://www.eldebat.cat/
Esther Vivas
Qui ha sentit a parlar alguna vegada del tomàquet bombeta, l’albergínia blanca o l’enciam llengua de bou? Difícil. Es tracta de varietats locals i tradicionals que han quedat al marge dels canals habituals de producció, distribució i consum d’aliments. Varietats en perill d’extinció.
La nostra alimentació actual depèn d’unes poques varietats agrícoles i ramaderes. Cinc varietats d’arròs proporcionen el 95% de les collites a la majoria de països productors i el 96% de les vaques de munyir a l’Estat espanyol pertany a una sola raça, la frisona-holstein, la mes comú en termes de producció lletera. Segons dades de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), un 75% de les varietats agrícoles han desaparegut durant el transcurs del darrer segle.
Aquesta pèrdua d’agrodiversitat, però, no només té conseqüències ecològiques i culturals, sinó que implica també la desaparició de sabors, principis nutritius, coneixements gastronòmics i amenaça la nostra seguretat alimentària pel fet de dependre d’uns pocs cultius i ramats. Al llarg dels segles, el saber fer del camp va anar millorant les varietats, adaptant-les a les diverses condicions agroecològiques a partir de pràctiques tradicionals, tals com la selecció de llavors o els creuaments per a desenvolupar conreus.
Les varietats actuals, en canvi, depenen de l‘ús intensiu de productes agrotòxics, pesticides i fertilitzants químics, amb fort impacte mediambiental i que són més vulnerables a les sequeres, malalties i plagues. La indústria va millorar les llavors per tal d’adaptar-les als interessos d’un mercat globalitzat, deixant en segon lloc les nostres necessitats alimentàries i nutritives amb varietats saturades de químics i tòxics, com recull el documental “Notre poison quotidien” de Marie-Monique Robin, estrenat recentment a França.
Fins fa cent anys, milers de varietats de blat, arròs, carabassa, tomàquet, patata... abundaven en comunitats camperoles. Al llarg de 12.000 anys d’agricultura, es van utilitzar unes 7.000 espècies de plantes i diversos milers d’animals per a l’alimentació, però avui, segons dades del Conveni sobre la Diversitat Biològica, només quinze varietats de conreus i vuit d’animals representen el 90% de la nostra alimentació.
L’agricultura industrial i intensiva, a partir de la Revolució Verda, als anys seixanta, va apostar per un quants conreus comercials, varietats uniformes, amb una estreta base genètica i adaptades a les necessitats del mercat (collites amb maquinària pesada, conservació artificial, i transport de llargues distàncies, uniformització del sabor i de l’aparença). Unes polítiques que van imposar llavors industrials amb el pretext d’augmentar la seva rendibilitat i producció, desacreditant les llavors camperoles i privatitzant-ne el seu ús.
D’aquesta manera, i amb el pas del temps, s’han atorgat patents d’una gran diversitat de llavors, plantes, animals, etc., erosionant el dret camperol a mantenir les llavors pròpies tot amenaçant els mitjans de subsistència i les tradicions. Amb aquests sistemes, les empreses s’han apropiat dels organismes vius i, a través de la signatura de contractes, els camperols depenen de la compra anual de llavors, sense la possibilitat de guardar-les després de la collita, plantar-les i/o vendre-les la temporada següent. Les llavors, que representaven un bé comú, patrimoni de la humanitat, han estat privatitzades, patentades i, en definitiva, segrestades.
La generalització de varietats híbrides, que no poden ser reproduïdes, i els transgènics van ser altres dels mecanismes emprats per tal de controlar la seva comercialització. Aquestes varietats contaminen les llavors tradicionals, condemnant-les a la seva extinció tot imposant un model depenent de l’agroindústria. El mercat mundial de les llavors està extremadament monopolitzat i tan sols deu empreses en controlen el 70%.
Tal i com assenyala La Via Camperola, la major xarxa internacional d’organitzacions camperoles, “som víctimes d’una guerra per al control de les llavors. Les nostres agricultures estan amenaçades per indústries que pretenen controlar les nostres llavors per tots els mitjans possibles. El resultat d’aquesta guerra serà determinant per al futur de la humanitat, ja que de les llavors en depenem totes i tots per al futur de la nostra alimentació quotidiana”.
Del 14 al 18 de març es va celebrar, precisament, la quarta sessió del Tractat Internacional sobre Recursos Fitogenètics per a l’Alimentació i l’Agricultura a Bali, un tractat fortament criticat pels moviments socials com La Via Camperola, ja que es considera que reconeix i legitima la propietat industrial sobre les llavors. Malgrat que el seu contingut reconeix el dret dels camperols a vendre, intercanviar i sembrar, segons els seus detractors, no imposa aquests drets i claudica vers els interessos industrials.
Avui, més que mai, en un context de crisi alimentària, és necessari apostar per un altre model d’agricultura i alimentació que es basi en els principis de la sobirania alimentària i l’agroecologia, al servei de les comunitats i a mans dels camperols locals. Mantenir, recuperar i intercanviar les llavors és un acte de desobediència i responsabilitat a favor de la vida i la dignitat de la cultura.
*Esther Vivas, autora «Del camp al plat
La nostra alimentació actual depèn d’unes poques varietats agrícoles i ramaderes. Cinc varietats d’arròs proporcionen el 95% de les collites a la majoria de països productors i el 96% de les vaques de munyir a l’Estat espanyol pertany a una sola raça, la frisona-holstein, la mes comú en termes de producció lletera. Segons dades de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), un 75% de les varietats agrícoles han desaparegut durant el transcurs del darrer segle.
Aquesta pèrdua d’agrodiversitat, però, no només té conseqüències ecològiques i culturals, sinó que implica també la desaparició de sabors, principis nutritius, coneixements gastronòmics i amenaça la nostra seguretat alimentària pel fet de dependre d’uns pocs cultius i ramats. Al llarg dels segles, el saber fer del camp va anar millorant les varietats, adaptant-les a les diverses condicions agroecològiques a partir de pràctiques tradicionals, tals com la selecció de llavors o els creuaments per a desenvolupar conreus.
Les varietats actuals, en canvi, depenen de l‘ús intensiu de productes agrotòxics, pesticides i fertilitzants químics, amb fort impacte mediambiental i que són més vulnerables a les sequeres, malalties i plagues. La indústria va millorar les llavors per tal d’adaptar-les als interessos d’un mercat globalitzat, deixant en segon lloc les nostres necessitats alimentàries i nutritives amb varietats saturades de químics i tòxics, com recull el documental “Notre poison quotidien” de Marie-Monique Robin, estrenat recentment a França.
Fins fa cent anys, milers de varietats de blat, arròs, carabassa, tomàquet, patata... abundaven en comunitats camperoles. Al llarg de 12.000 anys d’agricultura, es van utilitzar unes 7.000 espècies de plantes i diversos milers d’animals per a l’alimentació, però avui, segons dades del Conveni sobre la Diversitat Biològica, només quinze varietats de conreus i vuit d’animals representen el 90% de la nostra alimentació.
L’agricultura industrial i intensiva, a partir de la Revolució Verda, als anys seixanta, va apostar per un quants conreus comercials, varietats uniformes, amb una estreta base genètica i adaptades a les necessitats del mercat (collites amb maquinària pesada, conservació artificial, i transport de llargues distàncies, uniformització del sabor i de l’aparença). Unes polítiques que van imposar llavors industrials amb el pretext d’augmentar la seva rendibilitat i producció, desacreditant les llavors camperoles i privatitzant-ne el seu ús.
D’aquesta manera, i amb el pas del temps, s’han atorgat patents d’una gran diversitat de llavors, plantes, animals, etc., erosionant el dret camperol a mantenir les llavors pròpies tot amenaçant els mitjans de subsistència i les tradicions. Amb aquests sistemes, les empreses s’han apropiat dels organismes vius i, a través de la signatura de contractes, els camperols depenen de la compra anual de llavors, sense la possibilitat de guardar-les després de la collita, plantar-les i/o vendre-les la temporada següent. Les llavors, que representaven un bé comú, patrimoni de la humanitat, han estat privatitzades, patentades i, en definitiva, segrestades.
La generalització de varietats híbrides, que no poden ser reproduïdes, i els transgènics van ser altres dels mecanismes emprats per tal de controlar la seva comercialització. Aquestes varietats contaminen les llavors tradicionals, condemnant-les a la seva extinció tot imposant un model depenent de l’agroindústria. El mercat mundial de les llavors està extremadament monopolitzat i tan sols deu empreses en controlen el 70%.
Tal i com assenyala La Via Camperola, la major xarxa internacional d’organitzacions camperoles, “som víctimes d’una guerra per al control de les llavors. Les nostres agricultures estan amenaçades per indústries que pretenen controlar les nostres llavors per tots els mitjans possibles. El resultat d’aquesta guerra serà determinant per al futur de la humanitat, ja que de les llavors en depenem totes i tots per al futur de la nostra alimentació quotidiana”.
Del 14 al 18 de març es va celebrar, precisament, la quarta sessió del Tractat Internacional sobre Recursos Fitogenètics per a l’Alimentació i l’Agricultura a Bali, un tractat fortament criticat pels moviments socials com La Via Camperola, ja que es considera que reconeix i legitima la propietat industrial sobre les llavors. Malgrat que el seu contingut reconeix el dret dels camperols a vendre, intercanviar i sembrar, segons els seus detractors, no imposa aquests drets i claudica vers els interessos industrials.
Avui, més que mai, en un context de crisi alimentària, és necessari apostar per un altre model d’agricultura i alimentació que es basi en els principis de la sobirania alimentària i l’agroecologia, al servei de les comunitats i a mans dels camperols locals. Mantenir, recuperar i intercanviar les llavors és un acte de desobediència i responsabilitat a favor de la vida i la dignitat de la cultura.
*Esther Vivas, autora «Del camp al plat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada