"Destroying rainforest for economic gain is like burning a Renaissance painting to cook a meal."
Edward O. Wilson.

divendres, 1 d’abril de 2011

L’energia nuclear: una bona pregunta

Avui, us deixo un apunt d'en Antoni Alcazar sobre l'energia nuclear.
Font: www.blogdeltoni.alcalleop.cat/

Fa anys, a l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona, gairebé a tocar el bar de les facultats de Física i Química, on jo estudiava, hi havia un reactor nuclear en funcionament per a ús de la pròpia universitat. Al bar de la facultat, s’hi feien uns entrepans de sobrassada calenta èpics, i que ens menjàvem sense cap mena de recança en pensar en el reactor mentre discutíem sobre l’ús pacífic de l’àtom. El reactor fou aturat llavors dels Jocs Olímpics però crec que no va ser desmantellat del tot fins bastants anys després. L’energia nuclear, la temuda radiació, ja era perillosa llavors -i coneguda!-, però la sensibilitat ja veiem que va canviant. Sense cap ànim de fer bufa d’una cosa tan seriosa com ara la vida humana, ben segur que els recents esdeveniments al Japó hauran augmentat aquesta diguem-ne sensibilitat tan variable.


L’urani, el combustible de les centrals nuclears, és un metall gris, tòxic, molt dens (19 vegades més que l’aigua), que fon per sobre dels 1100 C i es troba escampat per l’escorça de la Terra. És l’element natural més pesant de la taula periòdica, el 92è. El seu nucli, per tant, té 92 protons: força complicat. L’isòtop més abundant (99,28%) té 146 neutrons: és l’urani 238, un nucli relativament estable, amb un període de semidesintegració (temps que triga a desaparèixer la meitat dels àtoms) de 4.470 milions d’anys. Un segon isòtop, l’U-235 (0,71%) té tres neutrons menys i això fa que sigui menys estable, amb un període de semidesintegració més curt, de 740 milions d’anys. La resta, fins arribar al 100%, correspon a l’isòtop més lleuger, l’U-234. Aquesta proporció entre isòtops, que és la mateixa en tot el sistema solar, és parcialment responsable de la radiació natural a què estem sotmesos. Radiació natural? Doncs sí, perquè la radiació ha existit sempre i existirà per molts anys. No és cap invent humà.

L’interès per l’urani rau en l’isòtop 235, la radiació del qual convé més a les finalitats d’una central elèctrica d’energia nuclear. Per aprofitar-ne la radioactivitat, cal augmentar-ne la proporció entre l’urani 235 i l’urani 238, la qual cosa es fa per mètodes diversos. El resultat és l’urani enriquit, és a dir, un urani que té una quantitat d’isòtop 235 més elevada que el que es troba en la natura. El resultat també forneix un urani empobrit, és a dir, contenint menys isòtop 235 del que és natural. Mentre l’urani enriquit s’utilitza en les centrals nuclears, l’empobrit s’utilitza quan convé un metall molt dens, com a blindatge de fonts radioactives i en la construcció de determinat armament.

Antigament els compostos d’urani havien estat emprats per acolorir vidres, però no pas avui dia, que som més sensibles a les coses de la toxicitat. Pel que fa a armament, és recurrent la polèmica pel seu ús en míssils i bombes perforants: i és que també ens hem tornat més sensibles en la guerra… fins i tot en la guerra.

Quan hom fa incidir un neutró sobre un àtom d’urani 235, es forma momentàniament urani 236, que no existeix a la natura perquè és molt inestable. Aquest nucli es trenca en dos trossos més petits i produeix tres neutrons. El procés de fissió allibera molta energia, però a més, cada neutró dels emesos, si impacta contra un nou nucli d’urani 235, causa una nova trencadissa, idèntica a l’anterior en tot, inclosa la producció de tres neutrons més. Ja veiem, doncs, que és un procés que s’alimenta ell tot sol. Parlem d’una reacció en cadena o auto-sostinguda, perquè, un cop iniciada, segueix sola. La temperatura augmentaria extraordinàriament si no el controléssim evitant que una part dels neutrons generats no impactin amb nou urani 235.

La calor generada per la reacció en cadena s’utilitza per escalfar aigua fins a obtenir vapor a molta pressió, el qual impulsa una turbina i mou un alternador en un procés realment similar al d’una central tèrmica. Per això, sovint es parla de l’urani com a combustible, però aquí no hi ha cap combustió i l’energia involucrada en el trencament del nucli dels àtoms és molt més gran que l’energia lligada al trencament dels enllaços en una combustió. Hi ha més diferències: l’energia d’origen nuclear no emet diòxid de carboni a l’atmosfera, però sí que produeix residus tòxics i molt radioactius que cal emmagatzemar perfectament segellats durant milers d’anys. L’accident més temut en una central nuclear és el trencament del nucli del reactor, el lloc on es troba l’urani i se’n produeix la seva desintegració, fet que pot tenir lloc quan es perd el control sobre el procés de fissió i la temperatura augmenta desbocadament. Per això, tots els esforços tecnològics s’inverteixen a evitar qualsevol mena de fuga del reactor i a controlar el procés de desintegració atòmica.

És barata l’energia nuclear? Fou Antonio Machado qui va escriure allò de sólo el necio confunde valor y precio. L’energia nuclear és una fugida endavant. I és que sí, ben cert, segons com es compti, l’energia nuclear surt bé de preu: una gran multinacional fa una inversió milionària i, durant vint-i-cinc anys com a mínim, produeix tanta electricitat com pot i la ven més barata i obté beneficis i reparteix dividends entre els inversors. Tothom hi surt (aparentment) guanyant, fins i tot el consumidor, que paga més barata l’electricitat. És clar que, ben mirat, hem passat per alt tota la inversió pública necessària i que paga, també, el consumidor, tant si deixa els llums encesos tot el dia com si no. Però fem veure que no sabem res de les inversions públiques perquè aquestes es poden compensar amb els ingressos via impostos sobre l’activitat econòmica que genera una electricitat barata, raonament circular ben propi del capitalisme (més activitat, més electricitat, que cal pagar amb més activitat). En aquest cas, convindrem que tot plegat pot ser, segons com ens ho mirem, molt bonic. Llevat -Ai!- que el consumidor que paga l’electricitat més barata… visqui al Japó, és clar. Arribats aquí, si us plau, no confongueu la ironia amb la frivolitat, perquè la vida humana té tant de valor que no té preu.

Però fins i tot vivint lluny del Japó, què passarà d’aquí a mil anys quan la costa Daurada, per exemple, es trobi cofoia de centrals tancades i segellades perquè han exhaurit el període d’ús? On emmagatzemarem els propers dos cents mil anys tots els residus nuclears produïts? Qui pagarà, arribat el cas, les despeses de custòdia d’un material tan perillós?

A qui pot importar què passarà d’aquí a mil anys, Oi? El problema energètic el tenim ara!

Les discussions al bar de la facultat sobre l’ús pacífic de l’àtom, al costat del reactor d’Enginyers, entre mos i mos d’entrepà de sobrassada, m’han dut a la memòria una colla de records i una cosa que vaig aprendre justament llavors que era estudiant, molt bàsica en ciència: el primer pas per resoldre un problema és formular la bona pregunta. I la bona pregunta en un món tan il·luminat i vertiginós com el nostre, on a Cadis beuen aigua d’Andorra i a Calella de Palafrugell mengen sardina fresca del Cantàbric, no és si energia nuclear si o no, sinó… què és exactament això que anomenem desenvolupament.

Entretant, podem omplir de molins tot l’Empordà.



Fotografia: pantalla gegant a la inauguració dels XX campionats mundials d’atletisme. Al·legoria del progrés, Barcelona, 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...