"Destroying rainforest for economic gain is like burning a Renaissance painting to cook a meal."
Edward O. Wilson.

dijous, 17 de març de 2011

Horts periurbans. El cas d'Alemanya.

Sempre que he visitat Alemanya he viatjat amb tren, i des de les finestretes veus aquelles zones. voltant als pobles i ciutats, plenes de jardins-horts amb les seves casetes de fusta, fruiters, flors i hortalisses. Voltant per internet he trobat aquest article que varen penjar al bloc de Catalans a Berlín, que es va publicar al diari avui .
El autor: Toni Sala
Font: www.avui.cat 


Foto: planetahuerto.es
Són parcel·les d'uns dos-cents cinquanta metres quadrats, amb una caseta mínima. Els berlinesos hi planten jardins amb pomers i pruneres, cirerers, grosellers blancs, negres i vermells, romegueres i arbustos, flors, gespa, petits estanys i barbacoa. A tot Alemanya n'hi ha més d'un milió, agrupades en grans extensions als
afores o a l'interior de les ciutats, que fàcilment confondríem amb càmpings. Però les parcel·les estan separades entre elles per tanques vegetals i caminets asfaltats, plens de ciclistes que van i que vénen, posem per cas a la riba del Hohenzollernkanal, prop de l'aeroport de Tegel i de la Siemenstadt, la ciutat de Siemens, empresa que va començar-ne a construir aquí perquè els treballadors tinguessin un tros de terra per proveir-se a la postguerra. En temps de misèria, s'hi feien horts; ara s'hi planten jardins.

Els horts i els jardins són un espais de creació. La tradició pagesa que portem als gens fa que trobem un gran plaer a terrejar. Enfonsar els dits a la terra, omplir-se les ungles de sorra, descobrir i sentir l'olor de les arrels, fer-les petar. Hi ha persona que hi troba una mica de meditació oriental, i llavors les flors són flors del paradís, i hi parla i hi rep la llum i el temps lent i reposat dels vegetals. També hi ha persona que a l'hort o al jardí hi troba una descàrrega, i que es baralla amb si mateixa en un combat de trinxeres amb la terra.

Nosaltres només concebem el jardí si és a davant de casa. Si tenim una parcel·la a part, és per plantar-hi un hort, mai un jardí, i així ens va. Quan al descampat d'una ciutat catalana comencen espontàniament a fer-s'hi horts, ja podem tremolar, perquè l'hi ha agafat un mal lleig. Per comptes de tanques vegetals hi trobarem somiers rovellats; per comptes de casetes de maó, barracots fet amb portes acoblades i una teulada de fibra de vidre; per comptes de dipòsits soterrats, cisternes de plàstic engroguit, bidons blaus, mànegues, canyes aquí i allà, gossos famèlics i cridaners lligats a una cadena. El descampat s'acaba tornant un parrac de pedaços. Els schrebengärten tampoc són cap meravella, però la reglamentació hi és estricta: què pots plantar-hi i què no, quina mida ha de fer i de què ha de ser la tanca, quin dia pots segar la gespa i quin dia no, i el teu mateix veí ja s'encarregarà de controlar-te amablement.

Aquest principi d'octubre, Berlín ha tingut una setmana de sol –del sol breu i discret d'allà dalt–, una mena d'estiuet de Sant Martí nòrdic. Diumenge passat, als schrebengärten, la gent va treure les gandules i va prendre banys de llum. Qui no tenia un jardinet va anar-se'n a fer-ho en un parc. L'hivern serà llarg, fred i fosc, i ja és molt a la vora.

L'afició dels alemanys pel Mediterrani ve d'aquesta necessitat de llum. Goethe, en ple hivern, instal·lat a Roma, apunta: “Fa un temps tan bo com no es pot creure ni explicar”. Després de les guerres napoleòniques, l'arquitecte Schinkel va fer que Berlín es conegués com l'Atenes del riu Spree, però les columnes neoclàssiques de l'Altes Museum no van deslliurar-se del posat prussià: sembla que formin. També de la necessitat de llum –i de la intenció de simbolitzar l'obertura democràtica de l'Alemanya reunificada –surten aquests nous i enormes edificis de vidre al centre berlinès.

Toni Sala
www.avui.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...