Font: Donant dades
Des que va començar la revolució industrial fa més de dos segles les emissions de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera no han parat d'augmentar. Sabem que aquests gasos (el CO2, el metà, l'òxid nitrós o els famosos CFC que destrueixen la capa d'ozó) són els principals responsables de l'escalfament global, i que si no hi posem remei aviat patirem un canvi climàtic irreversible que pot ser absolutament destructiu per la vida al nostre planeta. Sabem també que el gas que més contribueix a l'efecte hivernacle (pel volum de gas que emetem, no perquè sigui el més nociu) és el CO2, i que les emissions es deuen, sobretot, a la crema de combustibles fòssils. Hi ha altres causes com la desforestació (que allibera grans quantitats de CO2 i destrueix els arbres que el podrien reabsorbir), però la crema de petroli, carbó i gas n'és la causa principal.
Si sabem tot això, per què no hi posem remei? Amb aquesta idea al cap, l'any 1997 l'ONU va convocar el Conveni internacional per la prevenció del canvi climàtic, que va acabar aprovant el que coneixem com a Protocol de Kyoto. L'objectiu d'aquest tractat internacional és que els països industrialitzats redueixin les emissions un 8% per sota del volum del que emetien el 1990, una xifra no gaire ambiciosa però suficient com a pla de xoc contra l'escalfament global. La història de la ratificació del Protocol de Kyoto és molt complexa, perquè feia falta que el signessin els països responsables de com a mínim el 55% de les emissions perquè es convertís en un tractat internacional
d'obligat compliment, i davant la negativa dels EUA i Rússia a ratificar-lo les negociacions van ser molt llargues. Finalment, el 2005 Rússia va signar i vam arribar al 55% necessari, tot i que a canvi la UE es va comprometre a finançar la reconversió industrial russa i la modernització de les seves plantes petrolíferes. En les negociacions de tractats internacionals ningú no signa res si no en treu alguna cosa. Els EUA, d'altra banda, encara no l'han signat.
El problema és que, ara que el Protocol de Kyoto ha entrat en vigor, ha quedat clar que és una eina que no serveix per gran cosa. El tractat està molt bé però, com sempre que es signa alguna cosa, s'ha d'anar en compte amb la lletra petita. I a la lletra petita del Protocol de Kyoto hi ha una clàusula que parla de "mecanismes de flexibilitat" i que és la culpable de que la cosa no funcioni.
Ho resumirem: el tractat fixa les emissions de CO2 que cada país pot emetre cada any. Com que els efectes de la contaminació són globals i no importa on es contamini perquè tot va a parar al mateix lloc, es va pensar que seria una bona idea convertir els drets d'emissió de cada país en quotes de CO2 que es poguessin comprar i vendre, de manera que si un país té una quota més alta de la que realment necessita pugui vendre el que li sobra a un altre país que sobrepassi el seu límit. O sigui, que com que jo tinc molta gana i tu no t'acabaràs el teu tall de pastís, em menjo el meu, et compro una part del teu i tots contents. Com que els països més rics tenen més indústria i per tant els costaria més reduir les emissions, gràcies a aquest mecanisme poden comprar quotes als països pobres, amb molta menys indústria, i entre tots contaminem el que assigna el tractat. A més, els diners que es paguin per aquestes quotes de CO2 hauran de servir per implantar tecnologies netes als països en vies de desenvolupament, que així "creixeran sans" i sense contaminar. Tot plegat ajudaria a reduir el total de les nostres emissions beneficiant a tothom: els rics perquè no han de reduir la seva producció i els pobres perquè tenen diners per implantar energies netes. Sobre el paper no sembla mala idea. Però a la pràctica és molt diferent.
En primer lloc, aquests mecanismes de flexibilitat han servit perquè els països del nord segueixin contaminant tant o més que abans, amb l'única diferència que ara han de pagar una mica. Però segueix sortint molt barat, perquè els diners que paguen van destinats a projectes als països del sud que, curiosament, s'encarreguen a les mateixes empreses transnacionals que contaminen i paguen al nord. O sigui que, de moment, tot es queda a casa. Als països rics es contamina el mateix, molt per sobre de les quotes exigides, però com que es compren les quotes d'altres països tot queda legitimat i ningú no es pot queixar: hem complert el Protocol de Kyoto. Als països pobres les coses tampoc no van massa bé, perquè molts dels projectes aparentment nets segueixen tenint els combustibles fòssils com a base i, per tant, contaminen més que abans. I a sobre la major part els duen a terme empreses estrangeres que s'enduen els beneficis per comptes de reinvertir-los al país. Al final, al conjunt del planeta les emissions augmenten cada any, però tothom té la consciència ben tranquil·la. I no només no disminueixen les emissions de CO2sinó que augmenta la desigualtat entre països rics i països pobres i apareix un nou mercat per especular: el de la compravenda de drets d'emissió. És el que es ja coneix com a colonialisme del carboni.
Un exemple: al maig del 2011 Espanya ja havia gastat la seva quota anual de drets d'emissió de CO2. Com que no podia deixar d'emetre gasos ni s'havia fet absolutament res per reduir les emissions, ens vam limitar a comprar drets d'emissió al Senegal i seguir contaminant.
I una petita anècdota: un dels principals impulsors d'aquests mecanismes de flexibilitat (i el que va pressionar la UE perquè els aprovés) va ser un exvicepresident dels EUA reconvertit en activista ambiental: Al Gore. Curiós, oi?
Un cop hem arribat fins aquí, la pregunta és inevitable: ha servit per alguna cosa, el Protocol de Kyoto? La resposta que més m'agrada és la que apareix enun article de Gwyn Prins i Steve Rayner publicat a la revista Nature: "El Protocol de Kyoto és important simbòlicament com a expressió de la preocupació dels governs pel canvi climàtic, però com a instrument per a reduir les emissions ha fracassat".
Algunes dades sobre les emissions de CO2 al món:
No hi ha acord per saber quin país és el que emet més CO2 a l'atmosfera, però en totes les llistes els dos primers llocs se'ls disputen els EUA i la Xina (a vegades guanya un i a vegades l'altre). En tercer lloc hi ha sempre la Unió Europea, tot i que si el que comptem no són les emissions totals d'un país sinó les emissions per càpita, la UE passa al lloc número 10, la Xina al 19 i els primers llocs són pels EUA, Austràlia i el Canadà. En qualsevol cas, la llista dels països més contaminants sempre té els mateixos noms en diferent ordre: els països més industrialitzats i alguns dels grans gegants emergents com la Xina, el Brasil, Rússia, Iran o Turquia.
La contaminació per emissió de CO2 és cosa dels més grans: els 10 països que més contaminen emeten el 67,07% del total. Espanya (47 milions d'habitants) emet 30 vegades més CO2 que Kenya (41 milions) i 175 vegades més que la República Democràtica del Congo (70 milions).
Fonts:
El text del Protocol de Kyoto: http://unfccc.int/resource/docs/convkp/kpspan.pdf
Sobre el "colonialisme del carboni":http://www.carbontradewatch.org/in-the-media-castellano/el-comercio-del-co2-es-una-nueva-forma-de-colonialismo.html
L'article de Gwyn Prins i Steve Rayner a la revista Nature sobre els resultats del Protocol de Kyoto:http://www.nature.com/nature/journal/v449/n7165/full/449973a.html
De llistats sobre la quantitat de CO2 que emet cada país n'hi ha molts i tots diuen coses diferents. Per fer-se una idea aproximada podeu consultar aquest:http://es.wikipedia.org/wiki/Anexo:Pa%C3%ADses_por_emisiones_de_di%C3%B3xido_de_carbono
Emissions de CO2 per càpita:http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/c4/CO2_emission_2002.png
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada