Els arbres d’Alaró
El Ginjoler(Ziziphus jujubaMiller)
El ginjoler és un arbre que el conec de sempre i no el conec gens. Fruiter escàs, i potser de cada vegada més, de les nostres contrades, encara en podem trobar exemplars que tenen molt d’anys malgrat la seva soca no sigui molt gruixada. Al meu parer és un arbre poc valorat pels seus fruits, els gínjols, de sabor dolcenc amb un cert punt d’acidesa. Quan són encara de color verd són molt xerecs al paladar. Necessiten estar pintats del seu color marró rogenc característic, malgrat encara conservi un poc el verd, perquè es puguin consumir. Personalment a mi m’agraden. Els ginjolers són de fulla caduca i en groguejar a la tardor canvien la seva bellesa per un altra de més cridanera.
Quin és l’origen geogràfic del ginjoler mare o del ginjoler bord? Cert és que existeixen diverses espècies i varietats que poden ser unes 40 a la zona del mediterrani occidental i nord d’Àfrica. Aquesta de la que parlam, la que té origen i ús antropogènic és el Ziziphus jujuba o el similar Ziziphus vulgaris. El que sí que m’ha sorprès a l’hora de trobar informació sobre el ginjoler ha estat la diversitat d’opinions quan al seu origen. Per exemple, l’herbari virtual de la UIB el situa a la Xina i fins i tot ens informa que a aquell país les fulles s’han emprat per alimentar un cuc de seda. En canvi la Wikipedia diu que és originari del nord d’Àfrica i Síria i que fou posteriorment introduït a la Xina, on es coneix de fa més de quatre mil anys. A la vegada he trobat informació on referint-se al Ziziphus lotus ens indica que “algunes autoritats la senyalen com espècie independent, però el seu nom científic és qüestionable”, es tractaria per tant de la mateixa espècie? “l’original”?. Val a dir que aquesta darrera és un representant important de la vegetació potencial i climàcica de les comarques més àrides del Sudest de la Península Ibèrica i nord d’Àfrica. Es tracta d’una espècie xeròfita de fulles petites un tant esclerofil·les, amb desenvolupament radicular central potent, que pot arribar a aprofundir 60 metres, però també preparada per aprofitar l’aigua superficial amb arrels laterals. Té espines per fer front als herbívors. Molt calcícola, dona empara a altres espècies, algunes d’elles conegudes per nosaltres com l’Anagyris foetida (garrover del dimoni), Asparagus albus, Rhamnus oleoides sub. angustifolia, Ruta montana... Prou interessant i a la vegada sembla un poc rar que no la trobem també a les nostres illes.
Va ser potser que les llavors del ginjoler varen viatjar fins a la Xina i allà en varen crear varietats que posteriorment tornaren cap aquí? Qui sap, però quin món més meravellós devia ser aquell capaç de fer viatjar llavors desconegudes a altres indrets del món per a fer partícips de la riquesa florística a altres persones de cultures tan diferents. No només ha estat la guerra qui ha “relacionat” els pobles. La cultura i en aquest cas la lligada a la creació dels fruiters que avui coneixem, ha estat també una forma de relació, en aquest cas autèntica, un pont d’enteniment i de progrés mutu. Sense patents, sense comerç injust, sense opressió del més ric sobre el més pobre. Al mateix nivell.
Aprofitarem per dir que el ginjoler és de la família de les Ramnàcies, i per tant amb notables representants a casa nostra com per exemple un arbust endèmic, el llampúdol bord, Rhamnus Ludovici-SalvatorisChodat, nom dedicat a l’Arxiduc Lluís Salvador. El llampúdol, Rhamnus alaternus L. o també l’arçot, Rhamus lycioides L. subsp. lycioides, poc conegut i molt castigat, com els altres, per les cabres.
Tornant al ginjoler que coneixem, els seus fruits, els gínjols tenen fins un 10% de tanins, glucòsids, vitamina C i molt mucílag. A l’escorça també hi trobam tanins i a les fulles glucòsids, tanins i alguns àcids rars, com l’àcid zizífic. El gínjol és principalment demulcent (que calma i relaxa les zones inflamades) i vitamínic. l’escorça té propietats astringents i s’empra molt com antidiarreic. Les fulles a més de ser astringents tenen propietats que rebaixen el nivell de sucre a la sang. Per tant, fruit, escorça i fulles s’empren en el tractament de la diarrea, el fruit en estats de convalescència i les fulles a diabetis moderada. En ús extern, l’escorça i les fulles s’utilitzen a faringitis, vaginitis, èczemes i coïssor. Els gínjols es poden menjar frescos i donen un suau efecte laxant degut a la seva gran quantitat de mucílag. També es poden dessecar.
La decocció es prepara a partir de les fulles i l’escorça. Amb la dosi d’una culleradeta per tassa, es bull durant 5 minuts i es prenen de 4 a6 tasses al dia. En ús extern es prepara la mateixa decocció emprant en forma de compreses, col·lutoris, rentats, etc. Convé preparar-la més concentrada.
En medicina tradicional xinesa s’usa contra la inapetència, cansament, taquicàrdia, insomni, suors nocturnes, pèrdua de pes, ansietat i atacs d’histèria.
Només vull tornar repetir el que ja he dit tantes vegades: si tenim l’oportunitat o la voluntat de conèixer l’arbre i a més tenim l’oportunitat de trobar la fruita al seu punt de maduresa, no ho dubteu, agafeu-los de l’arbre i ja ho sabeu, si són robats encara són més bons, però no se n’han de menjar massa.
Quan a la fusta del ginjoler segurament ja sabeu que s’utilitza per fer instruments musicals com gralles i tenores. I com agraïment hi ha pobles de Catalunya que han plantat un ginjoler i fins i tot li han dedicat un ball, segur que és una relació ben positiva per ambdós.
Parlant de tot potser hauria de descriure un poc aquest arbre pels qui encara no el coneixeu. Idò bé, és un arbre caducifoli que pot mesurar fins a 10 metres d’alçada, de tronc dret i escorça molt clivellada. Fulles alternes, poc peciolades, amb estípules espinoses. Limbe oblongue-oval o oval-lanceolat, de 2-6 cm. de longitud i marge dentat. Flors petites, verdoses situades en grups de 2-5. El fruit és el gínjol, drupa ovoide comestible, de forma semblant a una oliva, vermell a la maduresa. Floreix entre abril i maig.
Quina millor manera d’acabar que amb uns poemes del gran poeta de Santanyi, en Blai Bonet:
Cant Espiritual
(1953)
La Paraula
Basta dir una paraula:
"pinotell" o "baladre",
i el món sona més clar
que en claredats de rama.
Quina claror rentada
té el món a dins la boca!
Quina tremolor antiga
oir "ginjoler", i sentir
la lluminosa distància
entre el color d'una branca
i el seu nom que en mi sona!
La paraula és el món
que surt ungit de la fonda
aurora constant de Déu
dins nosaltres, amants pal.lids.
I som canyes humanes
que sona Déu, sonant-les,
quan parlam. Canyes fràgils,
però plenes de música.
Cançons
I
Des dels ginjoler parlava.
Em mataven les paraules
i el ginjoler ginjolava.
Amic, collim silencis.
Que la cadira d'amor,
que el meu ginjoler no sàpiga
que m'espera l'aigua dormida,
amb una camisa fresca
de mirades de sàlvia.
Aplecs sobre el ginjoler
Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 11 de juny de 2007.
·
· Els Arbres d'Alarò ·
Quin és l’origen geogràfic del ginjoler mare o del ginjoler bord? Cert és que existeixen diverses espècies i varietats que poden ser unes 40 a la zona del mediterrani occidental i nord d’Àfrica. Aquesta de la que parlam, la que té origen i ús antropogènic és el Ziziphus jujuba o el similar Ziziphus vulgaris. El que sí que m’ha sorprès a l’hora de trobar informació sobre el ginjoler ha estat la diversitat d’opinions quan al seu origen. Per exemple, l’herbari virtual de la UIB el situa a la Xina i fins i tot ens informa que a aquell país les fulles s’han emprat per alimentar un cuc de seda. En canvi la Wikipedia diu que és originari del nord d’Àfrica i Síria i que fou posteriorment introduït a la Xina, on es coneix de fa més de quatre mil anys. A la vegada he trobat informació on referint-se al Ziziphus lotus ens indica que “algunes autoritats la senyalen com espècie independent, però el seu nom científic és qüestionable”, es tractaria per tant de la mateixa espècie? “l’original”?. Val a dir que aquesta darrera és un representant important de la vegetació potencial i climàcica de les comarques més àrides del Sudest de la Península Ibèrica i nord d’Àfrica. Es tracta d’una espècie xeròfita de fulles petites un tant esclerofil·les, amb desenvolupament radicular central potent, que pot arribar a aprofundir 60 metres, però també preparada per aprofitar l’aigua superficial amb arrels laterals. Té espines per fer front als herbívors. Molt calcícola, dona empara a altres espècies, algunes d’elles conegudes per nosaltres com l’Anagyris foetida (garrover del dimoni), Asparagus albus, Rhamnus oleoides sub. angustifolia, Ruta montana... Prou interessant i a la vegada sembla un poc rar que no la trobem també a les nostres illes.
Va ser potser que les llavors del ginjoler varen viatjar fins a la Xina i allà en varen crear varietats que posteriorment tornaren cap aquí? Qui sap, però quin món més meravellós devia ser aquell capaç de fer viatjar llavors desconegudes a altres indrets del món per a fer partícips de la riquesa florística a altres persones de cultures tan diferents. No només ha estat la guerra qui ha “relacionat” els pobles. La cultura i en aquest cas la lligada a la creació dels fruiters que avui coneixem, ha estat també una forma de relació, en aquest cas autèntica, un pont d’enteniment i de progrés mutu. Sense patents, sense comerç injust, sense opressió del més ric sobre el més pobre. Al mateix nivell.
Aprofitarem per dir que el ginjoler és de la família de les Ramnàcies, i per tant amb notables representants a casa nostra com per exemple un arbust endèmic, el llampúdol bord, Rhamnus Ludovici-SalvatorisChodat, nom dedicat a l’Arxiduc Lluís Salvador. El llampúdol, Rhamnus alaternus L. o també l’arçot, Rhamus lycioides L. subsp. lycioides, poc conegut i molt castigat, com els altres, per les cabres.
Tornant al ginjoler que coneixem, els seus fruits, els gínjols tenen fins un 10% de tanins, glucòsids, vitamina C i molt mucílag. A l’escorça també hi trobam tanins i a les fulles glucòsids, tanins i alguns àcids rars, com l’àcid zizífic. El gínjol és principalment demulcent (que calma i relaxa les zones inflamades) i vitamínic. l’escorça té propietats astringents i s’empra molt com antidiarreic. Les fulles a més de ser astringents tenen propietats que rebaixen el nivell de sucre a la sang. Per tant, fruit, escorça i fulles s’empren en el tractament de la diarrea, el fruit en estats de convalescència i les fulles a diabetis moderada. En ús extern, l’escorça i les fulles s’utilitzen a faringitis, vaginitis, èczemes i coïssor. Els gínjols es poden menjar frescos i donen un suau efecte laxant degut a la seva gran quantitat de mucílag. També es poden dessecar.
La decocció es prepara a partir de les fulles i l’escorça. Amb la dosi d’una culleradeta per tassa, es bull durant 5 minuts i es prenen de 4 a6 tasses al dia. En ús extern es prepara la mateixa decocció emprant en forma de compreses, col·lutoris, rentats, etc. Convé preparar-la més concentrada.
En medicina tradicional xinesa s’usa contra la inapetència, cansament, taquicàrdia, insomni, suors nocturnes, pèrdua de pes, ansietat i atacs d’histèria.
Només vull tornar repetir el que ja he dit tantes vegades: si tenim l’oportunitat o la voluntat de conèixer l’arbre i a més tenim l’oportunitat de trobar la fruita al seu punt de maduresa, no ho dubteu, agafeu-los de l’arbre i ja ho sabeu, si són robats encara són més bons, però no se n’han de menjar massa.
Quan a la fusta del ginjoler segurament ja sabeu que s’utilitza per fer instruments musicals com gralles i tenores. I com agraïment hi ha pobles de Catalunya que han plantat un ginjoler i fins i tot li han dedicat un ball, segur que és una relació ben positiva per ambdós.
Parlant de tot potser hauria de descriure un poc aquest arbre pels qui encara no el coneixeu. Idò bé, és un arbre caducifoli que pot mesurar fins a 10 metres d’alçada, de tronc dret i escorça molt clivellada. Fulles alternes, poc peciolades, amb estípules espinoses. Limbe oblongue-oval o oval-lanceolat, de 2-6 cm. de longitud i marge dentat. Flors petites, verdoses situades en grups de 2-5. El fruit és el gínjol, drupa ovoide comestible, de forma semblant a una oliva, vermell a la maduresa. Floreix entre abril i maig.
Quina millor manera d’acabar que amb uns poemes del gran poeta de Santanyi, en Blai Bonet:
Cant Espiritual
(1953)
La Paraula
Basta dir una paraula:
"pinotell" o "baladre",
i el món sona més clar
que en claredats de rama.
Quina claror rentada
té el món a dins la boca!
Quina tremolor antiga
oir "ginjoler", i sentir
la lluminosa distància
entre el color d'una branca
i el seu nom que en mi sona!
La paraula és el món
que surt ungit de la fonda
aurora constant de Déu
dins nosaltres, amants pal.lids.
I som canyes humanes
que sona Déu, sonant-les,
quan parlam. Canyes fràgils,
però plenes de música.
Cançons
I
Des dels ginjoler parlava.
Em mataven les paraules
i el ginjoler ginjolava.
Amic, collim silencis.
Que la cadira d'amor,
que el meu ginjoler no sàpiga
que m'espera l'aigua dormida,
amb una camisa fresca
de mirades de sàlvia.
Aplecs sobre el ginjoler
Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 11 de juny de 2007.
·· Els Arbres d'Alarò ·
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada