"Destroying rainforest for economic gain is like burning a Renaissance painting to cook a meal."
Edward O. Wilson.

dissabte, 24 de gener de 2015

La guerra esperada

Us deixo un relat de Gustavo Duch Guillot. Ell és llicenciat en veterinària i també escriptor. Del seu llibre Mucha gente pequeña (Pol.len) us transcric el següent conte traduït. Espero que us agradi.

Les primeres persones que vaig veure amb les bombes les portaven carregades en les motxilles. Les van treure amb molta cura i me les van ensenyar: són petites, hi caben en el palmell de la mà, van dir. I van començar a llançar-les una després d'una altra. Estàvem just darrere de les tanques d'un solar buit, sense edificar, en un barri humil de la ciutat. Calculo que van llançar com unes 20 o 30 bombes mentre reien i es feien fotos entre elles i ells després de cada impacte encertat.
El mateix estava passant de forma sincronitzada en altres barris de la ciutat i en moltes més ciutats de gairebé tot el món.

La gent que els descobrien, en comptes de sortir corrent a refugiar-se, aplaudien, cridaven visques i s'abraçaven; potser per això no se sentia el retruny de la detonació. A més, en aquest moment, més homes i dones sortien de les seves cases amb bombes semblants en bosses. La seva missió, segons les instruccions consensuades, era llançar-les delicadament sobre les jardineres i tests que trobessin buides. Calia situar-les aquí, mig ocultes sabent que era un bon lloc per a la seva detonació al moment adequat.

Els nens i nenes de pobles petits o pobles grans com ciutats tenien la missió més compromesa: llançar les bombes ben lluny amb els seus tiradors. Ocults en amagatalls, calculaven amb molta cura l’abast dels seus trets per sabotejar les terres sense ús dels terratinents de sempre. Disparaven i sortien corrent a tota pastilla en les seves bicicletes.

Sobre el meu cap vaig veure passar diversos globus aerostàtics que, segons em van dir, deixarien caure aquestes granades casolanes per babord i estribord en les zones desforestades i en els boscos cremats, que cada vegada són més abundants.

Volien disseminar milers de bombes, deixar aquestes zones sembrades. No vaig saber de qui va ser la idea, però la guerra dels remeiers i remeieres i les seves bombes de llavors estava en marxa. La recepta de com fabricar aquestes bombes estava grafitejada en els murs i la gent se la passava per sota de les portes, o de boca en boca ... no era tan difícil.
Es lluitava, sense agressivitat i amb intel·ligència contra la violència del sistema capitalista.
En un mes, van calcular, els brots verds naixerien per fer un món més just, més sà i perdurable.



Recepta de com fabricar les bombes de llavors:
Prengui unes 10 parts de terra per una d'argila
La barreja bé i, en mullar-la amb aigua, la modela com si preparés massa de pa o de pizza. Així estesa li afegeix llavors de plantes remeieres autòctones. Torni a pastar fent amb la massa petites boles, com de ping-pong, i les deixa assecar al sol.
Atenció, cal manipular-les amb cura, podrien esclatar en la seva pròpia terrassa, balcó o test.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...