cat.bloctum.com
Una immersió com la que he tingut la oportunitat de fer aquests dies, assistint i participant a les reunions de Bonn, no té preu. Sempre ho he dit: estar present i participar en aquestes reunions és com realitzar un màster intensiu del qual hom en surt amb una mica més de “coneixement”; no ja d’informació, no ja sobre les diverses posicions, postures i contradiccions, no ja de les dificultats conegudes i de les oportunitats per crear, no ja de … sinó, amb perdo, amb una mica més de “saber” sobre el tema.
Intentaré doncs, aquesta vegada, deixar negre sobre blanc els principals elements de nou “coneixement” que diria haver adquirit, per tal d’assentar-los en mi mateix (és escrivint com millor em va fer-ho i com fins i tot es transformen –els “coneixements”- en aquesta mica més de nou “saber”) i, a la vegada, comunicar-los a qui hi pugui estar interessat.
L’índex específic que seguiré neix, d’una banda, dels “inputs” (molts) rebuts aquests dies –i que en nombroses ocasions t’obliguen a recuperar, i repassar més o menys, antigues fites del propi procés- i, d’altra banda, del treball que ja vinc fent al voltant del tema en el context del procés de construcció del GGCC (Grup sobre el Governament del Canvi Climàtic) de l’STH (Grup de Recerca de la UPC en Sostenibilitat, Tecnologia i Humanisme) i l’apGDM (associació projecte Governament Democràtic Mundial) i que té per objectiu: començar un programa de treball de recerca interdisciplinari i d’acció política que, a partir del millor coneixement possible de la problemàtica mencionada, pugui ésser capaç d’elaborar, en el termini aproximat d’un any, una proposta d’acord mundial de mitigació dràstica de les emissions de CO2 (i dels GEH en general) que pugui contribuir, en definitiva, a un final positiu, pel bé de la humanitat, de París 2015!
La NO penetració del darrer informe de l’IPCC en les actuals negociacions intergovernamentals (Bonn Juny 2014) i l’unànime assentament polític de l’objectiu global dels 2oC; traduïble a un objectiu global dràstic de mitigació d’emissions? Tot plegat però sense “sensació d’urgència”!
Si més no de moment sembla que les delegacions de les parts (dels estats que han ratificat la convenció) no s’han llegit encara ni els resums per als “policy makers” que l’IPCC distribueix abastament aquests dies a Bonn. Em sembla preocupant i per això ho remarco com a punt inicial que justifica la part final del títol d’aquest primer apartat d’aquest text: sense “sensació d’urgència”! Mentre que a molts nivells del món, que ara no toca explicitar, es nota –ho noto jo però crec que pot ser una sensació molt compartida- cada vegada més fort i cada vegada amb més força aquest “sentit, sensació, d’urgència”, a Bonn no si sentia pas –el pes de la costum?-.
D’altra banda he pogut constatar (aquelles coses que hom no acaba de realitzar sinó fa la immersió mencionada) que l’únic objectiu polític global que tothom (tothom!) comparteix i repeteix és el de que la temperatura a la superfície de la terra no ha de superar els 2oC. En aquest sentit, el resultat indirecta de Copenhaguen, recollit en l’acord que porta el seu nom i que no va ser aprovat llavors, va ser explícita i unànimement aprovat a la COP de Cancún el 2010 (cosa de la qual jo no n’era, com he dit, del tot conscient fins ara a Bonn) i que, com a començament a Cancún del després de Copenhaguen, ha acabat agafant un cert caràcter simbòlic i sintètic que, ara mateix, valoro políticament més del que ho havia fet fins ara. Em segueix semblant una mena de “meta” objectiu que, en si mateix, no concreta evidentment res, però com a mínim expressa, potser, la única voluntat comuna realment compartida actualment per tothom. Sempre queda algú més optimistament ambiciós que parla de 1,5oC!
Emperò segueix sense existir (i segueix semblant políticament molt lluny que existeixi) cap concreció sobre els possibles camins que cal recórrer per tal d’assegurar que aquest objectiu global comú es pugui complir.
Només Noruega, Sud Àfrica, la UE (sempre molt més tímida després de Copenhaguen), Mèxic i Tuvalu (en nom de AOSIS – Alliance of Small Islands States-) són l’excepció a la regla general anterior.
Fent una mena de síntesi del que més o menys diuen en comú (de vegades no totalment i amb èmfasis prou diferents en aspectes diferents, però que ara no té importància significar-los), i quan ho diuen citen l’IPCC, podem destacar que: situen l’any 2025 com l’any pic (quan les emissions arribin al seu màxim global i comencin ja a baixar), l’any 2050 com el de la descarbonització total (0 emissions globals al món!) i el final del segle XXI com el d’un món amb emissions negatives.
Són aquests països, molt ben argumentat per Noruega, els que plantegen amb meridiana claredat que l’objectiu global dels 2oC s’ha de transformar en un objectiu global (també global!) a mig i llarg termini de reducció dràstica de les emissions. Un objectiu que ha de ser molt ambiciós, a la vegada que equitatiu, i que ha de portar, com ja he dit (però dona gust repetir-ho) a emissions 0 pel 2050 i a emissions negatives pel 2100. Tuvalu proposa períodes de compromisos de 5 anys després de l’any pic 2025, lligats a Informes de Valoració (Assessments Reports – AR) de l’IPCC també cada 5 anys.
Per aquests països no hi ha dubte que el resultat legal de París 2015 ha de ser un nou Protocol.
Adonem-nos només que, per a tant importants propostes, són molt pocs països.
El nou full de ruta de la plataforma de Durban i una certa tornada als orígens negociadors sobre el canvi climàtic: el retrobament amb el text de la Convenció
Si recordem l’acord fonamental de Durban com a nova fulla de ruta que ens ha de conduir a París 2015:
2. Also decides to launch a process to develop a protocol, another legal instrument or a legal outcome under the Convention applicable to all Parties, through a subsidiary body under the Convention hereby established and to be known as the Ad Hoc Working Group on the Durban Platform for Enhanced Action;
4. Decides that the Ad Hoc Working Group on the Durban Platform for Enhanced Action shall complete its work as early as possible but no later than 2015 in order to adopt this protocol, legal instrument or legal outcome at the twenty-first session of the Conference of the Parties and for it to come into effect and be implemented from 2020!
avui, després de la meva immersió personal en la reunió 2-5 de l’ADP d’aquest mes de juny de 2014 a Bonn, se’m fan molt clares les següents constatacions/reflexions:
a) Que les dues idees clau sobre les que sempre girarà gran part de la negociació i del procés en el seu conjunt són: “sota la convenció” i “aplicable a totes les parts”. Totes les diverses posicions es construiran en base al pes que donin a una o altra idea o, el que seria desitjable però realment difícil, a una certa i il·luminadora ponderació de les dues.
b) Sigui el que sigui el que s’acabi elaborant a Paris ho serà sota el paraigua de la Convenció. Això es utilitzat de forma diversa pels països parts de la convenció. Per a un grup molt important i majoritari d’ells (països no annex I, en desenvolupament, etc. –principalment-) això ja es immutable i serà molt difícil moure’ls d’una anàlisi que afirma, molt taxativament, que si la convenció s’hagués aplicat i acomplert pels països de l’annex I i II (països rics, desenvolupats, OCDE, etc.), avui no tindríem la desastrosa realitat que tenim i, per tant, tot ha de re començar amb l’aplicació “estrictus sensus” i d’entrada del que ja diu la convenció.
c) Per l’altra gran grup de països (recordem que, de fet, la convenció divideix el món en dos submóns: els països de l’annex I –i II- i els països del no annex I –quan es redactava la convenció, allà pel 1992, aquesta era una manera no massa errònia de classificar els països entre desenvolupats i en desenvolupament-) el món ha experimentat grans canvis (la qual cosa si que sembla objectivament certa tot i que també cal interpretar i situar més acuradament del que normalment es fa, en relació a les causes sobretot de que això sigui així) i, per tant, aquests països “de l’annex I –i II-” reneguen (per entendre’ns) de la classificació de la convenció i, en aquest cas, basen i sobretot emfatitzant la seva argumentació en una petita part del text de la plataforma de Durban quan diu que ‘el nou instrument serà aplicable a totes les parts”
Per completar aquest apartat, que considero essencial, em sembla pertinent constatar dos temes de gran importància, que estan en la frontera dels dos anteriors, però que son temes claus del món actual.
a) Hi ha un element real i tangible que uneix en certa manera a totes les parts de la convenció més enllà de l’evolució que hagi experimentat cadascuna d’elles. Aquest element que les uneix a totes, insisteixo en certa manera, és tot el patrimoni elaborat i aprovat, precisament de forma col·lectiva, COP rere COP. Aquest patrimoni s’ha construït sota la convenció i esta aprovat (sempre amb interpretacions diverses) per totes les parts.
Un exemple important: actualment ningú qüestiona que els grans temes sobre els que cal treballar i prendre decisions són (i això es construcció progressiva en el context dels anys de vida de la convenció): MITIGACIÓ, ADAPTACIÓ, FINANÇAMENT, TECNOLOGIA I “CAPACITY BUILDING”. Diria fins i tot que hi ha alguns altres grans subtemes que estan madurs, estan a punt d’entrar en el que podríem anomenar la categoria dels “core issues”, i que mai podran faltar en un document programàtic de la convenció: PÈRDUES I RISCOS I MITJANS D’IMPLEMENTACIÓ.
I crec que l’exemple es important perquè en aquests moments alguna part defensa que el nou acord de Paris només ha de fer referencia a la MITIGACIÓ. Jo mateix, que ja en tindria prou si això fos així i fos un acord important i realment ambiciós, soc més i del tot conscient ara que és impossible pensar en un acord que no suposi avenços en tots els “core issues”…per exemple: els països menys desenvolupats, que pràcticament no produeixen cap emissió, els estats que son illes més o menys petites, i que només poden esperar del món propostes i dinàmiques d’adaptació, no podrien aprovar mai un acord nomes sobre mitigació.
Bo o dolent, això ja només podrà ser així; però això és a la vegada el que ho acaba de complicar tot, tot i que també és cert –si es vol contradictòriament- que és l’únic que pot donar sentit a tot plegat. Estem, de fet, davant de la imperiosa necessitat d’una mena de nou acord constituent en tots els “core issues”; d’aquí les grans dificultats que hi hauran per aprovar quelcom important a París 2015.
Només cal esperar que d’això no en sofreixi excessivament, ans el contrari, un ambiciós acord de reducció dràstica d’emissions com a camí per acomplir l’objectiu global comú dels 2oC. Però que això serà, per dir-ho de forma políticament no correcta, a costa d’importants concessions financeres per adaptació, transferència de tecnologia, mitjans d’implementació i pèrdues I riscos, és ja del tot indubtable.
b) En un món que esta definint les agendes de desenvolupament I desenvolupament sostenible post 2015, l’agenda climàtica haurà de ser a més a més, ho ha de ser ineludiblement des del meu punt de vista, compatible i complementaria amb l’agenda d’aquests desenvolupaments.
La Xina i la Indià estant al capdavant d’aquesta realitat, dinàmica i a l’hora controvertida qüestió.
En una apassionada intervenció la Índia afirmava que les seves emissions per càpita estan al voltant d’un quart de la mitjana mundial i que la seva lluita contra la pobresa ha de continuar, sigui en la forma actual, sigui en les formes que la comunitat internacional li facilitin! I afirma taxativament: els països en desenvolupament no poden mitigar sense el suport dels països desenvolupats.
Xina esta cada vegada m’és a prop de la mitjana mundial d’emissions per càpita. Però tampoc deixen d’insistir que el seu mon rural d’uns 800 milions de persones viu encara en condicions de pobresa extrema. Accepta avançar en la seva agenda de desenvolupament a partir de paradigmes econòmics diferents als actuals. Però, com la Índia, demana a la comunitat internacional implicació conjunta i innovadora en aquest camí. La Xina es posiciona doncs gairebé idènticament que la Índia i reclama mes ambició als països desenvolupats i el seu suport pels països en desenvolupament. El suport dels països de l’annex II no és una condició és, segons Xina i no hi estaríem pas en desacord, una obligació d’acord amb la convenció. La Xina auto afirma que la responsabilitat comuna és el desenvolupament sostenible arreu i la diferenciació entre les parts esta en les condicions de cadascú.(Tornarem més endavant a aquest important punt: la diferenciació).
En nom del G77 al complert Bolívia, que n’ostenta aquests 2014 la presidència, proposa que els “core issues” siguin: mitigació, adaptació, desenvolupament sostenible i eradicació de la pobresa.
3. El principi CBDR-RC en el centre de tot. La DIFERENCIACIÓ com a nova paraula i concepte clau per re conceptualitzar i actualitzar el principi
Com que no el podrem oblidar ni menystenir mai en tot aquest procés val més que el tornem a escriure textualment tal com el defineix la convenció com a principi:
Artículo 3. Principios
1. Las Partes deberían proteger el sistema climático en beneficio de las generaciones presentes y futuras, sobre la base de la equidad y de conformidad con sus responsabilidades comunes pero diferenciadas y sus respectivas capacidades. En consecuencia, las Partes que son países desarrollados deberían tomar la iniciativa en lo que respecta a combatir el cambio climático y sus efectos adversos.
Davant de l’argument del gran canvi en l’evolució d’algunes economies i de la seva responsabilitat actual en les emissions actuals – argument que esgrimeixen, m’atreviria a dir que amb menys èmfasi que a Copenhaguen, els països desenvolupats-, els països en desenvolupament i, entre ells, les anomenades economies emergents, esgrimeixin, aquí si que amb un gran èmfasi, el fet de que les responsabilitats actuals per càpita (les emissions per càpita) permeten precisament continuar aplicant la lletra i l’esperit del CBDR a, més o menys, els dos mons (annex I i no annex I) en que la convenció dividia al mon el 1992.
La nova paraula clau que ha de sortir com a re conceptualitzada de tot això a Paris, per tal de posar al dia el més conegut i citat dels principis de la convenció, es DIFERENCIACIÓ (entre annex I i no annex I, entre països desenvolupats i en desenvolupament (Xina i la Índia reivindiquen clarament, tal com ja hem comentat, la seva situació de països de fet en desenvolupament), entre països OCDE i països no OCDE.
La DIFERENCIACIÓ es lliga amb molts altres conceptes. Es lliga, per exemple, amb la FLEXIBILITAT, malgrat que tothom hagi de rendir contes i pugui fer us dels nous mecanismes de mercat. Dins dels països rics, annex I (ara EUA hi es perquè hem tornat a la convenció; ja no estem parlant del protocol de Kyoto), OCDE, etc. els països (especialment precisament els EUA) també reclamen diferenciació en funció, sobretot, de les CIRCUMSTÀNCIES nacionals de cada país. En la mesura que els EUA ja els hi interessa molt tenir oberta aquesta porta, la porta estarà definitivament oberta. És la manera en que els EUA expliquen al món que les seves administracions de vegades poden ser progressistes, però que els seus congressos i senats no sempre estan en la mateixa harmonia.
LES CAPACITATS en canvi son relativament ignorades per tothom (no interessa parlar-ne als extrems: ni a les economies emergents ni als EUA, per exemple). Si algú les esmenta ho farà sempre després de la paraula responsabilitats i, gairebé tothom, parlarà de RESPONSABILITATS + CAPACITATS, amb la qual cosa esta, de fet, accentuant que són els països desenvolupats els que, en qualsevol cas, han de liderar: tenen més RESPONSABILITATS i tenen més CAPACITATS. Per tant, el principi clau, en sigles anglosaxones, quedarà com: CBDR-RC. Els països desenvolupats intenten que la paraula CAPACITATS ha de jugar un paper més important com a manera de que les economies emergents, cada dia que passa, més capacitades, s’hagin d’involucrar més del que pretenen fer-ho.
Dins de les responsabilitats, i la re lectura de la convenció així ens ho diu certament, no hi han només les del lideratge de la mitigació, sinó també i molt especialment el de l’ajuda financera, tecnològica, de mitjans d’implementació, etc., que el nord ha de transferir al sud.
Cap país del sud es va abstenir de recordar que el mecanisme de finançament específic creat a Cancún (GCF – Global Climate Fund), en relació al canvi climàtic i depenen de la UNFCCC, esta per capitalitzar i que cal fer-ho a un ritme d’entre 70-100US$/any.
Les NDCs com una de les esperances sorgida de la COP 19 de Varsòvia
Dèiem fa una bona estona que un dels elements positius que “uneixen de fet a totes les parts” és tot el patrimoni elaborat i aprovat, precisament de forma col•lectiva, COP rere COP. Aquest patrimoni s’ha construït sota la convenció i esta aprovat (sempre amb interpretacions diverses) per totes les parts.
En aquest sentit la COP de Varsòvia també va prendre les seves decisions i, sobretot en el context de la “Decision 1/CP.19, “ Further advancing the Durban Platform”, va decidir específicament:
2. Decides, in the context of its determination to adopt a protocol, another legal instrument or an agreed outcome with legal force under the Convention applicable to all Parties at its twenty-first session (December 2015) and for it to come into effect and be implemented from 2020:
(a) To request the Ad Hoc Working Group on the Durban Platform for Enhanced Action to further elaborate, beginning at its first session in 2014, elements for a draft negotiating text, taking into consideration its work, including, inter alia, on mitigation, adaptation, finance, technology development and transfer, capacity-building and transparency of action and support;
(b) To invite all Parties to initiate or intensify domestic preparations for their intended nationally determined contributions, without prejudice to the legal nature of the contributions, in the context of adopting a protocol, another legal instrument or an agreed outcome with legal force under the Convention applicable to all Parties towards achieving the objective of the Convention as set out in its Article 2 and to communicate them well in advance of the twenty-first session of the Conference of the Parties (by the first quarter of 2015 by those Parties ready to do so) in a manner that facilitates the clarity, transparency and understanding of the intended contributions, without prejudice to the legal nature of the contributions;
(c) To request the Ad Hoc Working Group on the Durban Platform for Enhanced Action to identify, by the twentieth session of the Conference of the Parties, the information that Parties will provide when putting forward their contributions, without prejudice to the legal nature of the contributions, referred to in paragraph 2(b) above; (d) To urge and request developed country Parties, the operating entities of the financial mechanism and any other organizations in a position to do so to provide support for the related activities referred to in paragraphs 2(b) and 2(c) above as early as possible in 2014;
Doncs bé, el paràgraf 2) destacat en negretes és, probablement, una bomba de rellotgeria posada intel·ligentment per tal d’anticipar-se i arribar a París amb elements realment clarificadors. És opinable si això esta fet amb propòsits d’afavorir o no un bon acord, però en tots cas hi posa una pressió considerable.
Que el març de l’any vinent, 2015, les parts facin públiques les seves NDCs (intended nationally determined contributions) donarà una perspectiva dels nivells d’ambició que tenen i, com a mínim, donaran un marge raonable de temps per avisar a tots els bombers “determinats nacionalment” o, en el seu defecte, als cossos de bombers globals que, davant, d’una suma que no sumi, ni de bon tros, el que tothom sap que ha de sumar, es puguin trobar maneres de que París no sigui el segon Copenhaguen de la història!
—————————————–
I en aquest context, per situar-lo en algun lloc estrany d’aquest propi text, cal emmarcar sempre la posició dels fugidosos (queda vegada m’agrada com els vaig batejar a Copenhaguen) EUA.
Avisant abans que res que l’acord de París no es pot condicionar al finançament internacional, les seves posicions fan un joc ben interessant amb l’assumpció, en el seu favor, del principi de les CBDR-RC. La diferenciació per ells és extremadament important i l’associen, fonamentalment, a les circumstàncies de tot tipus que fan possibles unes capacitats o unes altres. Així per exemple les temporitzacions no les contemplen com unitàries sinó com a diferenciables pels diferents països. I que totes aquestes circumstancialitats han d’aparèixer explícitament en els NDCs, per exemple. Juntament amb altres països desenvolupats estan d’acord amb implementar nous mecanismes de mercat que, sense permetre una doble comptabilitat (frase que ja tothom repeteix per no ser repudiat), siguin clars, flexibles, transparents, no restrictius de les polítiques nacionals.
I la UE? “Nari nant” com dèiem per aquí. La seva confrontació amb la Xina és evident quan afirma que la diferenciació no ha de venir per les responsabilitats històriques sinó en funció de les realitats econòmiques actuals. En canvi segueix sent qui més aposta perquè el nou acord de París sigui legalment vinculant per totes les parts, sigui multilateral i permeti l’”accountability” i estigui basat en un objectiu a llarg termini basat en el que diu l’IPCC; i amb uns nivells d’ambició que, sobretot, s’han de trobar en les mitigacions de les que totes les NDCs de totes les parts han de pronunciar-se amb metes explicites i capacitats concretes.
5. Els propers passos
Tant en properes reunions preparatòries de l’ADP com a la COP de Lima mateix, tot semblaria indicar que continuarem en un marc de debat genèric sobre els“elements for a draft negotiating text, taking into consideration its work, including, inter alia, on mitigation, adaptation, finance, technology development and transfer, capacity-building and transparency of action and support”, d’acord amb el punt 2.a) de l’acord citat anteriorment de Varsòvia. Draft que, en la meva visió, no veurem pròpiament com a tal fins a la Conferència de Bonn del 2015, tal dia farà un any!
En canvi l’ADP s’ha de concentrar per tal que a Lima si que s’aprovin el màxim de coses sobre les NDCs (continguts, formats, metodologies, mètriques, suports, etc.). Són ara mateix les informacions clau que necessita saber el món per afrontar d’una manera o altra París 2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada