Font: Frederic Ximeno
A part dels acords hi passen més coses
Finalment aquest any no podré anar a la COP de Durban. La veritat és que em sap greu, perquè es un moment oportú per coincidir amb molts dels que estan treballant en el món per canviar-lo. A pesar de les critiques sobre la inoperància i la despesa de les Convencions com les que ha fet vehement @ecogallego, el fet que es reuneixin 16.000 persones d’arreu, de totes les esferes de govern (estats, regions, ajuntaments), del món empresarial i del món social en un espai tancat i permeable per parlar del canvi climàtic és una de les millors coses que passen al món actualment.
El cost en emissions és alt, d’acord. Ara, és insignificant davant del 950 milions de viatges turístics que es produeixen cada any al món i no aporten res, més enllà del gaudi personal. Aquests 16.000 tenen resultats. Al final, compten els acords (o l’absència d’acords) però també passa que durant 15 dies es comparteixen idees, experiències, estratègies, s’estructuren aliances i quallen projectes.
La transparència ha estat voluntat expressa de la Secretaria de la UNFCC. Per això, malgrat que no hi sigui, puc seguir les sessions en directe i en diferit (aquí) llegir els documents amb un retard mínim (aquí). Altrament, les xarxes socials estan bullint aquests dies, els que hi són expliquen què passa, i els que no hi són, com es viu a als seus països. Per mi aquesta darrera font és nova, i és fantàstica. En @Jaume Josa ens fa de cronista al seu blog del @Diari Ara.
En definitiva, certament, potser no és necessària tota la moguda prèvia i molta feina es pot fer a distància, però gràcies a la persistència de les Convencions, es manté viu l’interès –encara...- i l’acció per a la definició d’un factor clau de les polítiques del segle XXI. Alguns que els agradaria que aquest assumpte deixés de preocupar, estan preocupats...
La multilateralitat és complexa, però no inútil
L’ex-Secretari General de la UNFCC, el Sr. Ivo de Boer, ens deia un dia a petit comitè, poc abans d’abandonar el seu lloc després de la COP 15 de Copenhage, que les decisions ja no es prenien a les taules de la Convenció. Això l’amoïnava i, segons la meva personal interpretació de les seves paraules, li treia contingut a la seva feina. És cert que a Copenhage es va trencar un fil prim que Ariadna havia descabdellat durant 15 anys. Fa pocs dies vaig compartir taula amb l’ex- ministra Cristina Narbona i recordàvem l’emoció compartida a la COP 13 de Bali quan els Estats Units van quedar sols i en evidència, un acord multilateral es dibuixava a l’horitzó. Dos anys després, la trobada amb més caps d’estat dels darrers temps va ser incapaç de prendre’l.
Certament gravíssim, però també va posar en evidència que la importància de l’assumpte no permet acords declaratius de bones intencions. Cal posar-hi fil a l’agulla i mullar-se. Tots els que van prendre part en aquella desfeta tard o d’hora seran assenyalats, temps al temps. Altrament, una bona part de la població mundial va poder-ho veure amb claredat. Jo vaig veure de ben a prop com marxaven els caps d’estat per la porta del darrera a corre cuita. No hi havia ni satisfacció ni indiferència als seus rostres crispats. Que aquell fracàs no faci perdre el camí de la multilateralitat, a pesar del seu funcionament car i carregós, és una bona notícia. No ho deixarem fins que ens posem d’acord, aquesta és la idea de tants i tantes que eren a Copenhage i avui son a Durban. I dels que no hi som, però som persistents perquè creiem en la ciència i en les evidències empíriques. No callarem. No pararem. No deixarem d’actuar, però tampoc deixarem – mentre podem i cadascú en la mesura de les seves possibilitats- que en un despatx fosc el Sr. Obama i el Sr. Hu ChinTao decideixen què els convé més. Potser al final sigui així, però no els ho posarem fàcil.
Si, les Convencions, de moment, encara serveixen. Veurem fins quan i què cal fer si al final no s’arriba a un acord.
Catalunya no és autista, encara que de vegades ho sembli...
En pocs llocs he treballat tant i he trobat tanta gent treballant tant durament com a les COP. Hi ha compromís i visió. Com tot a la vida, potser és difícil d’entendre si no es viu. Jo vaig tenir un gran mestre, en Josep Garriga, que no se n’ha perdut cap des de Milà, ara fa 9 anys. Coneix a fons el funcionament de les Conferències, condició bàsica per a treure’n partit. Si no, és fàcil perdre-s’hi. En Kenty Richardson, ex-responsable d’afers internacionals del l’antic DMAH, la seva successora, la Susanna Ribero i la Marta Torres (guanyadora d’un concurs internacional per a estudiar el canvi climàtic a la prestigiosa Universitat de CapeTown) també són a Durban i són catalans clau que han donat discretament al nostre país una capacitat d’accés i una capacitat d’influència més enllà del que ens correspon (cal aprofitar-la, però!). L’Iñaki Gili ha passat hores als complexos grups tècnics (els Subsidiari Bodies) i en Salvador Samitier va mantenir el tipus del país a la COP 16 de Cancún.
Aquest profund coneixement; l’organització de les BCN Climate Change Talks que ens va posar en contacte directe amb la secretaria de la UNFCC; la gentilesa dels amics andorrans i de l’ex– embaixadora espanyola de canvi climàtic, la Sra. Cristina Barrios; així com la llarga presència i treball a la Xarxa de Governs Regional pel Desenvolupament Sostenible (NRG4SD) han permès fer molta feina i, per exemple, viure la COP de Copenhage a primeríssima fila. Al cor de les negociacions, de fet.
Puc dir de primera ma que és interessant ser-hi. Molt. També puc assegurar que hi s’hi ha participat activament i s’ha tingut influència. És ben cert que el que compta és el que fas a casa –on tens el 100% de la responsabilitat- però també cal estar a l’aguait del que passa al món i dir-hi la teva, quan abans millor.
El nostre petit país es mira tant el melic i creu tan poc en les seves possibilitats que, massa sovint, no es conscient que cal influir a l’escena internacional (al món, a la UE...) abans que es prenguin les decisions. No som simples administradors de rampoines. Però ens hi podem convertir.
He citat a tres catalans però no són els únics. L’Ajuntament de Barcelona havia estat fins ara a totes les COP des de Buenos Aires. L’actual Conseller de Territori i Sostenibilitat hi havia estat com a alcalde. Altres membres del govern de Catalunya –fins el seu President- hi han fet cap ininterrompudament des de Montreal, ara fa 7 anys. Representants d’altres ajuntaments, de sindicats, d’ONGs, periodistes i empresaris han passat per alguna de les darreres Conferències. Un català va tenir a les seves mans l’influent butlletí diari que s’edita in situ. Alguns han estat molt fidels, altres esporàdics, però tots ells fonamentals perquè el nostre país no perdi del tot la pistonada per estar presents a un dels moviments de canvi més importants que avui s’estan produint al món, a pesar que la situació és crítica.
Feta la prèvia, en el proper post la meva visió de la primera setmana de Durban (des de la distància informada...)
Finalment aquest any no podré anar a la COP de Durban. La veritat és que em sap greu, perquè es un moment oportú per coincidir amb molts dels que estan treballant en el món per canviar-lo. A pesar de les critiques sobre la inoperància i la despesa de les Convencions com les que ha fet vehement @ecogallego, el fet que es reuneixin 16.000 persones d’arreu, de totes les esferes de govern (estats, regions, ajuntaments), del món empresarial i del món social en un espai tancat i permeable per parlar del canvi climàtic és una de les millors coses que passen al món actualment.
El cost en emissions és alt, d’acord. Ara, és insignificant davant del 950 milions de viatges turístics que es produeixen cada any al món i no aporten res, més enllà del gaudi personal. Aquests 16.000 tenen resultats. Al final, compten els acords (o l’absència d’acords) però també passa que durant 15 dies es comparteixen idees, experiències, estratègies, s’estructuren aliances i quallen projectes.
La transparència ha estat voluntat expressa de la Secretaria de la UNFCC. Per això, malgrat que no hi sigui, puc seguir les sessions en directe i en diferit (aquí) llegir els documents amb un retard mínim (aquí). Altrament, les xarxes socials estan bullint aquests dies, els que hi són expliquen què passa, i els que no hi són, com es viu a als seus països. Per mi aquesta darrera font és nova, i és fantàstica. En @Jaume Josa ens fa de cronista al seu blog del @Diari Ara.
En definitiva, certament, potser no és necessària tota la moguda prèvia i molta feina es pot fer a distància, però gràcies a la persistència de les Convencions, es manté viu l’interès –encara...- i l’acció per a la definició d’un factor clau de les polítiques del segle XXI. Alguns que els agradaria que aquest assumpte deixés de preocupar, estan preocupats...
La multilateralitat és complexa, però no inútil
L’ex-Secretari General de la UNFCC, el Sr. Ivo de Boer, ens deia un dia a petit comitè, poc abans d’abandonar el seu lloc després de la COP 15 de Copenhage, que les decisions ja no es prenien a les taules de la Convenció. Això l’amoïnava i, segons la meva personal interpretació de les seves paraules, li treia contingut a la seva feina. És cert que a Copenhage es va trencar un fil prim que Ariadna havia descabdellat durant 15 anys. Fa pocs dies vaig compartir taula amb l’ex- ministra Cristina Narbona i recordàvem l’emoció compartida a la COP 13 de Bali quan els Estats Units van quedar sols i en evidència, un acord multilateral es dibuixava a l’horitzó. Dos anys després, la trobada amb més caps d’estat dels darrers temps va ser incapaç de prendre’l.
Certament gravíssim, però també va posar en evidència que la importància de l’assumpte no permet acords declaratius de bones intencions. Cal posar-hi fil a l’agulla i mullar-se. Tots els que van prendre part en aquella desfeta tard o d’hora seran assenyalats, temps al temps. Altrament, una bona part de la població mundial va poder-ho veure amb claredat. Jo vaig veure de ben a prop com marxaven els caps d’estat per la porta del darrera a corre cuita. No hi havia ni satisfacció ni indiferència als seus rostres crispats. Que aquell fracàs no faci perdre el camí de la multilateralitat, a pesar del seu funcionament car i carregós, és una bona notícia. No ho deixarem fins que ens posem d’acord, aquesta és la idea de tants i tantes que eren a Copenhage i avui son a Durban. I dels que no hi som, però som persistents perquè creiem en la ciència i en les evidències empíriques. No callarem. No pararem. No deixarem d’actuar, però tampoc deixarem – mentre podem i cadascú en la mesura de les seves possibilitats- que en un despatx fosc el Sr. Obama i el Sr. Hu ChinTao decideixen què els convé més. Potser al final sigui així, però no els ho posarem fàcil.
Si, les Convencions, de moment, encara serveixen. Veurem fins quan i què cal fer si al final no s’arriba a un acord.
Catalunya no és autista, encara que de vegades ho sembli...
En pocs llocs he treballat tant i he trobat tanta gent treballant tant durament com a les COP. Hi ha compromís i visió. Com tot a la vida, potser és difícil d’entendre si no es viu. Jo vaig tenir un gran mestre, en Josep Garriga, que no se n’ha perdut cap des de Milà, ara fa 9 anys. Coneix a fons el funcionament de les Conferències, condició bàsica per a treure’n partit. Si no, és fàcil perdre-s’hi. En Kenty Richardson, ex-responsable d’afers internacionals del l’antic DMAH, la seva successora, la Susanna Ribero i la Marta Torres (guanyadora d’un concurs internacional per a estudiar el canvi climàtic a la prestigiosa Universitat de CapeTown) també són a Durban i són catalans clau que han donat discretament al nostre país una capacitat d’accés i una capacitat d’influència més enllà del que ens correspon (cal aprofitar-la, però!). L’Iñaki Gili ha passat hores als complexos grups tècnics (els Subsidiari Bodies) i en Salvador Samitier va mantenir el tipus del país a la COP 16 de Cancún.
Aquest profund coneixement; l’organització de les BCN Climate Change Talks que ens va posar en contacte directe amb la secretaria de la UNFCC; la gentilesa dels amics andorrans i de l’ex– embaixadora espanyola de canvi climàtic, la Sra. Cristina Barrios; així com la llarga presència i treball a la Xarxa de Governs Regional pel Desenvolupament Sostenible (NRG4SD) han permès fer molta feina i, per exemple, viure la COP de Copenhage a primeríssima fila. Al cor de les negociacions, de fet.
Puc dir de primera ma que és interessant ser-hi. Molt. També puc assegurar que hi s’hi ha participat activament i s’ha tingut influència. És ben cert que el que compta és el que fas a casa –on tens el 100% de la responsabilitat- però també cal estar a l’aguait del que passa al món i dir-hi la teva, quan abans millor.
El nostre petit país es mira tant el melic i creu tan poc en les seves possibilitats que, massa sovint, no es conscient que cal influir a l’escena internacional (al món, a la UE...) abans que es prenguin les decisions. No som simples administradors de rampoines. Però ens hi podem convertir.
He citat a tres catalans però no són els únics. L’Ajuntament de Barcelona havia estat fins ara a totes les COP des de Buenos Aires. L’actual Conseller de Territori i Sostenibilitat hi havia estat com a alcalde. Altres membres del govern de Catalunya –fins el seu President- hi han fet cap ininterrompudament des de Montreal, ara fa 7 anys. Representants d’altres ajuntaments, de sindicats, d’ONGs, periodistes i empresaris han passat per alguna de les darreres Conferències. Un català va tenir a les seves mans l’influent butlletí diari que s’edita in situ. Alguns han estat molt fidels, altres esporàdics, però tots ells fonamentals perquè el nostre país no perdi del tot la pistonada per estar presents a un dels moviments de canvi més importants que avui s’estan produint al món, a pesar que la situació és crítica.
Feta la prèvia, en el proper post la meva visió de la primera setmana de Durban (des de la distància informada...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada