"Destroying rainforest for economic gain is like burning a Renaissance painting to cook a meal."
Edward O. Wilson.

dissabte, 4 de desembre de 2010

Si el món és una empresa, està en concurs de creditors

Us deixo un article d'opinió del Sergi Rovira a www.sostenible.cat

Una presentació que digués una cosa així com que l'empresa Humanitex (nom inventat i qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència) ha desenvolupat la seva activitat en base a un capital inicial important. Al llarg de la seva existència, l'empresa ha incrementat aquest capital de forma significativa fins a acumular un immens capital. Les darreres dècades, la centenària empresa ha fet un gir en la seva política empresarial. Els darrers 25 anys, les despeses han superat els beneficis, de manera, que viu dels fons acumulats i, actualment, aquestes despeses superen en un 50% els beneficis.
Quin futur li auguraríem a una empresa similar?
Això és el que ens diu l'Informe del Planeta Viu que acaba de publicar el WWF. La nostra empresa és la Terra i l'avalua amb a dos grans indicadors:
L'índex de Planeta Viu (el seguiment de l'estat de les poblacions de més de 2000 espècies arreu del planeta) valora el nostre capital com a empresa i diu que ha baixat en un 40% els darrers 40 anys,
- la petjada ecològica que avalua el balanç entre beneficis (el que produeixen els sistemes naturals) i despeses (el nostre consum) i aquest balanç és negatiu des de mitjans dels anys 80 i s'ha anat incrementant any rera any.
En resum, l'informe conclou que la humanitat està consumint una vegada i mitja els recursos produïts anualment pel planeta.
Quan una empresa queda en bancarrota (l'eufemisme actual és concurs de creditors), tanca i tothom, en millors o pitjors condicions, se'n va a casa seva; però com és tanca el planeta? No, el planeta no el podem tancar, perquè encara no tenim desenvolupada la tecnologia per arribar al planeta Gliese 581g (el primer planeta descobert fora del sistema solar que podria, potencialment, albergar vida com l'entenem a la Terra).
El panorama és prou descoratjador; però tornant a l'economia, a l'empresa, per bé o per mal, coneixem les doctrines a implementar i tenim experiència a aplicar-les (el FMI és un gran expert):
-        per una banda, una disminució radical de la despesa pública que delma l'erari públic (recordo que parlem del capital natural), per tant, totes aquelles despeses "socials" que no representen un increment dels beneficis, per exemple, l'emissió de gasos d'efecte d'hivernacle (el transport d'un extrem a l'altre del planeta, la producció amb sistemes no adequats,...), la contaminació de l'aigua, els sòls o l'atmosfera. Tot això, s'ha de tallar radicalment (d'arrel),
-        per altra banda, cal potenciar els serveis que donen un valor afegit amb un mínim cost, és a dir, que no necessiten del capital natural, sinó de l'intel·lectual, és a dir, l'educació, la salut, la creativitat (per ser capaços de reinventar-nos).
El plantejament econòmic és el mateix, però amb la diferència que hem d'entendre quin és el capital real que tenim. L'economia (ho he dit altres vegades) és un invent de la humanitat, és una manera d'entendre'ns, és un llenguatge i, com a tal, és intangible. En canvi, el medi natural és el que ens permet viure, el que ens satisfà les nostres necessitats.
Paradoxalment, als països amb una petjada ecològica més elevada, la qualitat ambiental millora; però, senzillament, perquè hem "externalitzat" els nostres costos (en forma d'extracció de recursos o d'absorció de residus) a altres zones del món. Tot plegat construïm un món més desequilibrat.
No és casual que l'informe del Planeta Viu s'hagi publicat ara. Justament es va presentar abans que a Nagoya (Japó) se celebrés la Conferència de Seguiment del Conveni sobre la Biodiversitat i les converses no tenien unes expectatives molt altes. Diríem que està en la línia de les converses ambientals internacionals dels darrers anys, molt bones paraules i molt poca voluntat política. Com explica George Monbiot "els processos passen a una escala més llarga que els cicles polítics" i no es prenen les decisions necessàries. Declaracions vagues sense objectius concrets.
També cal fer un zoom i fer una ullada global per veure què passa quan es presenta un informe d'aquestes característiques i això em suggereix algunes reflexions:
-        Quan una empresa ja no s'aguanta per enlloc, tanca; ja no es poden reconduir les coses: no hi ha crèdit, perquè no es pot avalar amb res, no hi ha idees, perquè la situació ha col·lapsat les nostres ments i no hi ha forces, perquè són processos terriblement desgastants; però encara no hem arribat a aquesta situació i és molt important.
-        Veure que s'han publicat articles sobre aquest informe a gairebé tots els mitjans escrits (cosa molt diferent de fa quatre anys) és, clarament, un signe de que hi ha coses que canvien (i molt més ràpid del que ens sembla)
-        No podem esperar que els polítics ens solucionin els nostres problemes, no poden. Si tots i cadascú de nosaltres no prenem resoludament el rumb de les nostres vides, no podrem canviar-lo.
-        Les solucions ja existeixen: les renovables, els trens enlloc dels avions, les bicicletes enlloc dels cotxes,... El mateix informe dóna pistes i planteja solucions (com ara, si la humanitat reduís el consum de carn i làctics un 9%, s'aconseguiria una reducció de la petjada ecològica del 35%, però això serà en un altre article).
Com que no sabem exactament el capital que tenim, no sabem quan es pot acabar; no és immediatament, però tampoc queda molt. Ara podem fer-ho (i m'ha quedat un tancament molt "Yes, we can").

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...