L'escalfament global ja altera les comarques de Girona

Els boscos i l'aigua del mar són alguns dels àmbits que n'estan rebent les conseqüències

S'és reticent a usar aquest concepte, tot i que les dades apunten cap a aquesta direcció.
LA VALL DE BIANYA - RAMON ESTÉBAN

Un bosc “nou” de pi negre a l'Ataialador, sota del Balandrau (Queralbs). Foto: CEINR.

En vint-i-cinc anys, la cota mínima de la neu ha pujat uns 150 metres al Ripollès
Notícies de ...
Girona
Les conseqüències de l'escalfament global no són un problema que heretaran les generacions futures. Ja les tenim aquí. I són ben notables, segons les dades que han acumulat els darrers anys científics, observadors meteorològics i tècnics que treballen a les comarques de Girona: al Ripollès, la neu cau cada cop a cotes més altes; els boscos ripollesos i garrotxins que necessiten fred estan en retrocés; la temperatura ambient a Banyoles ha augmentat cinc graus en quatre dècades; al Parc dels Aiguamolls han d'ampliar les campanyes d'eliminació de larves de mosquits; el nivell del mar a l'Estartit ha pujat molt en poc temps... Canvi climàtic? Pocs dels consultats per aquest diari s'atreveixen a referir-se a aquest concepte que tant ens alarma, però en canvi, tothom admet que l'escalfament és tangible, principalment, a causa de les emissions de CO2, i en temen les conseqüències. El físic de la UdG, Jordi Colomer, que no dubta en referir-se a canvi climàtic, avisa que s'està arribant a un punt de no retorn. “Està situat –explica– en els anomenats Dos graus per al 2100, és a dir, encara que avui eliminéssim totalment les emissions de C02, al 2100 la temperatura haurà pujat 2 graus. Però com que, a més, no sembla que s'avanci en la reducció del C02, sinó tot al contrari, en realitat al 2100 s'haurà incrementat la temperatura potser en 3 o 4 graus. No serà un increment uniforme a tot el planeta. Potser a la península Ibèrica no ho notarem tant, però en latituds més altes, com ara a Escandinàvia, sí. Allà, estaríem parlant de 5 o 6 graus.”
Garrotxa mediterrània
Abans del 1994, només de manera excepcional s'havien superat els 40 graus a la Garrotxa, però des d'aleshores, aquests registres comencen a ser habituals a l'estiu, afirma l'observador meteorològic de la Vall de Bianya, Jordi Zapata. “Abans les oscil·lacions tèrmiques eren suaus, ara són més sobtades”, resumeix. El mateix passa amb les pluges: si bé es mantenen els cèlebres mil litres per metre quadrat anuals que han donat fama d'humida a la Garrotxa, ara no estan repartits de manera més o menys uniforme al llarg de l'any, sinó que s'acumulen en tempestes de primavera i tardor, poc profitoses pel terra i la vegetació. El resultat és que apareixen períodes de sequera a l'estiu, com si, de cop i volta, la Garrotxa s'hagués traslladat al Maresme.
Una conseqüència és el retrocés d'espècies tan arrelades a la Garrotxa om el pi roig. Les espècies que necessiten el fred també reben les conseqüències de l'escalfament tèrmic al Ripollès on, per contra, s'expandeix el pi negre. “La cota màxima on el trobàvem eren els 2.000 o 2.100 metres i ara, amb poques dècades de diferència, està uns 150 metres més amunt”, explica l'enginyer forestal, Esteve Pous, del Consorci d'Espais d'Interès Natural del Ripollès (CEINR). La neu ha seguit una evolució paral·lela, i de mitjana, ara la comencem a trobar uns 150 metres més amunt d'on era fa uns 25 anys.
Menys platges
Els científics calculen també que el 2050 s'hauran perdut una mitjana de 15 cm de platges a la península Ibèrica. “A la Costa Brava serà dels llocs on es notarà més”, tem Rafael Sardà, del Centre d'Estudis Avançats de Blanes. Sardà, però, no atribueix aquest fenomen directament a un possible canvi climàtic (“encara que és evident que ho empitjora”) sinó a la davallada dels cabals ecològics dels rius, que fa que els sediments que dipositen a la costa siguin mínims.
Darrera actualització ( Dissabte, 25 de desembre del 2010 02:00 )
Publicat a
El Punt Comarques Gironines 25-12-2010 Pàgina 2